llibres - pàgina 3

Hi ha llibres que impacten. Vull dir que sorprenen, captiven, emocionen i et canvien. Després d’haver-los llegit et condiciona la manera d’entendre el món, les persones, la vida. I no cal que siguin grans relats, no. Sovint amb poques pàgines n’hi ha prou. Com és el cas de Les gratituds, de Delphine de Vigan. D’ella ja n’havia llegit altres llibres i tots m’han agradat, tenen en comú aquest realisme que et fa venir ganes de fer-li l’eterna pregunta “i això és veritat?” Ella juga i li agrada confondre al lector, vegeu si no com titula una de les seves novel·les: Basat en una història real. Però de fet, que sigui realitat o no, tant se val, és la versemblança de les situacions i dels personatges el que em commou. Amb Les gratituds, supera la versemblança. Ara pels volts de Sant Joan, diria que és com si fos un gran petard d’aquells de palmera que explosiona, enlluerna, i les guspires cauen lentament i es dipositen i barregen amb els records de cadascú, amb la veritat de cada lector.

Continua llegint

El conte de la Caputxeta Vermella tots el coneixem, forma part de l’imaginari popular i de la infància de cadascú. És difícil recordar com i quan ens el van explicar per primera vegada.

Continua llegint

Anant en bus em vaig fixar que entre els viatgers hi havia noia que llegia un llibre. Em va cridar l’atenció perquè semblava que era l’única. Dic semblava perquè només ella tenia un llibre (document amb plecs de paper enquadernats i amb lletra impresa) a les seves mans. Però és clar, a part dels viatgers que badàvem, altres miraven el mòbil i potser algun d’ells llegia en el mòbil o en una tauleta, entrem doncs en l’esfera del digital: es pot llegir amb altres objectes que no són llibres, com és el llibre electrònic. El concepte llibre se’ns distorsiona: si llegeixo Ana Karenina en un e-book, he llegit un “llibre”?

Continua llegint

He començat l’any acabant la lectura d’un clàssic. Feia més de trenta anys que m’esperava a la prestatgeria, però ja se sap, cadascú té el seu moment, i en el cas de Dimonis de Dostoievski, ha calgut una pandèmia i el confinament de caps de setmana per trobar l’instant idoni: calien tardes llargues. No sóc de mirar quantes pàgines té, però sí que us puc dir que és gruixut i la lletra de cos petit. He alternat la lectura amb altres llibres més lleugers i d’aquesta manera si ja és prou llarg, encara el faig durar més. No es tracta de saber com acaba, sinó de com són els camins i revolts que van prenent els personatges.

Continua llegint