Donem per fet que la literatura és una acció individual: l’autor escriu l’obra en una cambra pròpia, reclòs en la seva intimitat i treballant només amb paraules. A l’altre extrem hi ha el lector, que ens l’imaginem llegint en una butaca amb la llum tènue del capvespre.
Durant el confinament per alguns de nosaltres els llibres van ser una eina de lleure i evasió. Vam rescatar lectures pendents i al mateix temps els escriptors van aprofitar per escriure, acabar obres encallades o començar-ne de noves. Així doncs, m’atreveixo a concloure que per a la literatura ha estat un temps bo, productiu. La pregunta que em formulo és: com afectarà la pandèmia en els textos? Si entenem la literatura com un reflex de la societat, és d’esperar que el bon escriptor sabrà fer de la realitat viscuda una ficció universal sobre l’angoixa, la por, la malaltia, l’esperança.
Hi ha llibres que impacten. Vull dir que sorprenen, captiven, emocionen i et canvien. Després d’haver-los llegit et condiciona la manera d’entendre el món, les persones, la vida. I no cal que siguin grans relats, no. Sovint amb poques pàgines n’hi ha prou. Com és el cas de Les gratituds, de Delphine de Vigan. D’ella ja n’havia llegit altres llibres i tots m’han agradat, tenen en comú aquest realisme que et fa venir ganes de fer-li l’eterna pregunta “i això és veritat?” Ella juga i li agrada confondre al lector, vegeu si no com titula una de les seves novel·les: Basat en una història real. Però de fet, que sigui realitat o no, tant se val, és la versemblança de les situacions i dels personatges el que em commou. Amb Les gratituds, supera la versemblança. Ara pels volts de Sant Joan, diria que és com si fos un gran petard d’aquells de palmera que explosiona, enlluerna, i les guspires cauen lentament i es dipositen i barregen amb els records de cadascú, amb la veritat de cada lector.
El conte de la Caputxeta Vermella tots el coneixem, forma part de l’imaginari popular i de la infància de cadascú. És difícil recordar com i quan ens el van explicar per primera vegada.
Anant en bus em vaig fixar que entre els viatgers hi havia noia que llegia un llibre. Em va cridar l’atenció perquè semblava que era l’única. Dic semblava perquè només ella tenia un llibre (document amb plecs de paper enquadernats i amb lletra impresa) a les seves mans. Però és clar, a part dels viatgers que badàvem, altres miraven el mòbil i potser algun d’ells llegia en el mòbil o en una tauleta, entrem doncs en l’esfera del digital: es pot llegir amb altres objectes que no són llibres, com és el llibre electrònic. El concepte llibre se’ns distorsiona: si llegeixo Ana Karenina en un e-book, he llegit un “llibre”?
De professió, arquitecte d’estructures. Poeta de paraula concisa, Joan Margarit ens presentava la seva autobiografia amb el subtítol: Infància, adolescència i primera joventut. Si a través de la poesia es pot seguir la vida, amb la narració podem seguir els seus poemes. I contràriament als versos “No era lluny ni difícil“, ens descobreix que en la seva vida hi va haver de tot: guerra, mort, canvis constants de domicili (per tant de geografies, d’amistats), viure separat de la mare, viure lluny del pare. Res que fos fàcil. I ens ho explicava fa quatre dies, ja vell, quan tots aquests episodis li quedaven lluny, episodis que per a molts ens és història passada.
He començat l’any acabant la lectura d’un clàssic. Feia més de trenta anys que m’esperava a la prestatgeria, però ja se sap, cadascú té el seu moment, i en el cas de Dimonis de Dostoievski, ha calgut una pandèmia i el confinament de caps de setmana per trobar l’instant idoni: calien tardes llargues. No sóc de mirar quantes pàgines té, però sí que us puc dir que és gruixut i la lletra de cos petit. He alternat la lectura amb altres llibres més lleugers i d’aquesta manera si ja és prou llarg, encara el faig durar més. No es tracta de saber com acaba, sinó de com són els camins i revolts que van prenent els personatges.
Matí de Festa Major. En lloc d’anar a escoltar el pregó com cada any i després seguir la cercavila, em quedo a casa. Inicio una lectura triada a l’atzar (és un dir, de L’Altra Editorial me’n refio) i començo a llegir. La meva sorpresa és que just a la tercera pàgina diu: “la Sandra llegeix a L’Exprés de Sant Andreu, el programa de les festes del barri, com buscant alguna activitat interessant…” i més endavant: “Al carrer gran de Sant Andreu hi ha tres botigues de joguines. Amb la Sandra no compraran cap joguina.” Casualitat? Coincidències? Decideixo cabussar-me en la lectura com un petit homenatge a les festes confinades.
Ja ha arribat a les llibreries la preqüela d’Els Pilars de la Terra: Les tenebres i l’alba. És d’esperar que tingui tan bona acollida com la seva predecessora, que s’ha traduït a molts idiomes i se n’han publicat més de vint-i-set mil exemplars arreu del món.
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences”
(Kavafis, versió de L. Llach)