Aquests dies ens hem omplert la boca amb les expressions de Bon Nadal, Bones Festes, Bon Any. Al llarg de l’any diem sovint Feliç aniversari, Per molts anys, Enhorabona, T’estimo; i de tant en tant pronunciem els mots T’acompanyo en el sentiment, Tens el meu condol. Són frases normalitzades que ens van bé per comunicar-nos i per expressar un desig que entén qui el diu i qui el rep. Ens agraden perquè funcionen, són resultones, però és clar, per massa comunes ens poden semblar fredes, breus, que no apel·len del tot al sentiment que volem expressar. Em ve a la memòria l’escena de la pel·lícula El cartero y Pablo Neruda on el carter vol fer un poema d’amor a la seva estimada, contempla la lluna plena i en comptes d’escriure res dibuixa un cercle: vol anar més enllà de les paraules, però no se’n surt. Sovint m’he sentit igual que el carter, torbar mots per transmetre la felicitat, el goig a la vida i el dolor no és fàcil. Per això tenim la poesia: és com un xarop concentrat que amb poc diu molt, i el poc que diu, remou l’ànima.
“Va ser un amor / que per amor / vam deixar anar.” Sílvia Bel
“… i és cansat ser mort /cansat de recuperar a poc a poc / un bri d’eternitat…” R. M. Rilke
“Darrere les paraules només et tinc a tu…” J. Margarit
“La esperanza es esa cosa con plumas /que se posa sobre el alma /y canta la melodia muda / que no cesa — jamás.” E. Dikinson
“La mare és sud. / El pare és nord. / Malvisc fronteres.” S. Moll
Per què la poesia és això: reduir l’experiència del poeta a sentiments, i, per tant, transcendeix al temps i va més enllà. Els versos són l’essència que ens apel·la a cadascú de nosaltres, ens ajuden a entendre la vida, la meva, la teva i la dels altres. Cal tenir-ho present: el que ens fa humans a les persones són els sentiments i, quan no trobem paraules per expressar-los, arriba la poesia.