Hi ha temporades que es recorden pels títols i n’hi ha d’altres que es recorden pel camí. La de la UE Sant Andreu apunta a ser de les dues coses. Perquè si avui l’equip és líder i acaricia l’ascens directe, fa només uns mesos el relat era ben diferent.
El primer terç de competició va deixar més preguntes que respostes. L’equip no acabava de trobar regularitat i, tot i que l’objectiu era clar —entrar al play-off d’ascens—, la classificació no reflectia aquesta ambició. De fet, al Narcís Sala es començava a sentir aquell “run-run” tan característic: inquietud, impaciència i dubtes sobre fins on podia arribar el projecte. No era una crisi profunda, però sí una sensació de projecte a mig fer. Faltava contundència, continuïtat i, sobretot, aquella espurna que empeny la pilota a la xarxa rival i que marca la diferència en una lliga tan exigent com la Segona RFEF.
El punt d’inflexió: competir millor, creure més
El gir de guió no va ser immediat, però sí progressiu i, sobretot, sòlid. La UESA va començar a construir-se des de darrere, a competir millor en escenaris difícils i a fer-se fort en els detalls. La defensa es va fer més fiable, l’equip va aprendre a patir i va començar a maximitzar cada oportunitat. A partir d’aquí, la dinàmica es va disparar i avui l’equip pot dir amb el cap ben alt quins deures acumula fets: setze jornades sense perdre, vuit victòries consecutives i un lideratge consolidat.
El que abans eren dubtes ara s’ha convertit en una inèrcia imparable. I el que semblava un objectiu ambiciós (el play-off) ha passat a quedar petit davant d’un horitzó molt més gran: el títol i l’ascens directe.
Una victòria que simbolitza la maduresa
El triomf d’aquest diumenge al camp del Barça Atlètic (0-1) és molt més que tres punts. És una fotografia perfecta del moment actual de l’equip. El Sant Andreu no va dominar des del principi. Va saber esperar, resistir i competir. Va cedir la pilota quan tocava, va ajustar-se defensivament i va colpejar en el moment just amb el gol de Lucas Viña. I després, va fer allò que fan els equips que aspiren a tot: saber patir. Aquest tipus de victòries, en camps exigents i amb fases de domini rival, són les que acaben decidint campionats.
Natxo González i el retorn a casa
Al darrere d’aquesta transformació hi ha una figura clau: Natxo González. El tècnic ha trobat al Sant Andreu alguna cosa més que una banqueta. Ha trobat un entorn on tornar a construir, lluny del soroll i després d’etapes complicades. El seu impacte és clarivident: un equip més ordenat i competitiu, capacitat per gestionar diferents registres de partit i una mentalitat guanyadora sostinguda en el temps. El seu retorn al Narcís Sala ha estat, per ell i pel club, molt més que un retrobament: ha estat una reconstrucció.
I si l’equip brilla, la grada vibra. Prop d’un miler d’aficionats desplaçats al Johan Cruyff no és només una anècdota: és un símptoma que es repeteix a pràcticament tots els desplaçaments. L’equip es manté connectadíssim amb la grada. I quan això passa, el Narcís Sala es converteix en un factor diferencial.
El tram final: tres partits per fer història
Ara, el repte és clar i immediat. El Sant Andreu depèn de si mateix per tancar una temporada que ja és excel·lent amb matrícula d’honor. Els pròxims partits (amb el duel imminent contra el Poblense) poden convertir el somni en realitat. Si manté la dinàmica, el campionat i l’ascens poden arribar abans del previst; en qüestió de dies.
Ara bé, la gran virtut d’aquest Sant Andreu no és només liderar la classificació. És haver transformat una temporada que començava amb dubtes en una candidatura sòlida al títol: ha passat de generar preguntes a donar respostes, de mirar el play-off a mirar el campionat i de competir per estar a dalt… a competir per pujar. I això, en futbol, no és gens habitual.
Fotografia | Álvaro Martin – UE Sant Andreu
