Així podríem definir el que de nou ens torna a tocar a viure, temps convulsos. El Covid-19 ens ha portat una situació nova que no havíem viscut mai fins ara, una pandèmia que ens ha obligat a aturar-nos i a treballar plegats per mirar de reduir al màxim els danys provocats per aquesta pandèmia. Una malaltia altament contagiosa i amb una alta mortaldat, quan estem escrivint aquestes línies el país ja passa dels 1.000 morts i els milers d’infectats.
Aquesta aturada sobtada ha posat de manifest les misèries del sistema econòmic i laboral en què vivim. Encara no havíem assolit la recuperació de drets de la crisi del 2008 (molts tenim aquesta horrorosa sensació de déjà-vu) que de sobte ens hi tornem a veure immersos en una crisi sanitària però també econòmica i social. La punta de llança per aplacar-la són els serveis sanitaris i socials; els més castigats pressupostàriament i ideològicament en les darreres dècades. Ara hem pogut comprovar que la societat està molt lluny de posar en el seu centre a qui toca: les persones i la seva cura. Esperem que sortim d’aquesta fixant la importància allà on més la té: la vida de les persones.
En quinze dies de gestió, tots hem vist que la improvisació, la imposició de conceptes polítics i el fet de sobreprotegir “l’economia” han estat a l’ordre del dia: quatre decrets llei ambigus, caos i incertesa a milions de cases. En temps de crisis el darrer que pot fer un govern és crear incertesa i aquest ho ha fet. A banda de mirar de carregar el cost econòmic i social sobre els de sempre: ERTOS, acomiadaments, autònoms, pimes… Paraules darrere de les quals hi ha centenars de milers de persones que pagaran un preu alt per protegir la seva salut i la de tots. I això ni és just, ni és progressista, les coses pel seu nom.
També veiem com el Covid-19 es transmet amb més velocitat en els barris amb rendes més baixes, allà on el teletreball no arriba. Com també ha posat de manifest la desprotecció de les dones davant els seus agressors domèstics, o la solitud de molts dels nostres avis.
Finalment tard i malament, sembla que anem cap a un confinament total, i restarem a les nostres cases més temps del que algú es podia pensar. Maig, juny… qui sap. Però cal que tots tinguem assegurats els serveis bàsics per poder seguir confinats a les nostres cases: el jornal, els àpats, la llum, l’aigua, les comunicacions… fins baixar la corba que erradiqui aquesta pandèmia, ni que sigui temporalment. Sembla que a costa dels de sempre.
També hem comprovat que en temps convulsos cal tenir un ESTAT per poder protegir la nostra població, i que les administracions públiques, algunes, pensin més en la ciutadania i la seva protecció que no pas en protegir pactes de Gobierno, que a hores d’ara no tenen ja cap futur. Les competències de cada administració han quedat meridianament clares. Mentre el Gobierno (PSOE-Podemos) disposa els ERTOS com a solució per aturar les activitats no essencials un divendres (per exemple, els Centres Esportius Municipals, tancats per ordre governativa), sis dies després l’Ajuntament de Barcelona (PSOE-Podemos) emet un decret on es disposa a fer-se càrrec dels salaris dels treballadors de les concessions municipals (com els CEM), però no prohibeix fer cap ERTO…. que han de fer llavors aquests equipaments esportius?
Aquesta descoordinació i incertesa és, precisament, el que des de bon principi s’hauria d’haver tallat de soca-rel… Però l’axioma de sortida per alguns no era aturar la pandèmia i salvar vides… Si no aprofitar l’avinentesa per imposar un relat polític. El resultat serà completament el contrari. Els temps convulsos també posen a tothom al seu lloc.
Com també donar les gràcies a totes i tos aquells que esteu cada dia deixant-vos la pell per aturar aquesta pandèmia i els seus estralls. Gràcies a totes i tots.
