lectura

Com és sabut per a tothom, una de les normes bàsiques d’una biblioteca és el silenci. Qui més qui menys n’és conscient i el respecta. Una altra cosa sabuda també és que a la biblioteca s’hi va a llegir. Tenim assumit doncs que a la biblioteca la gent llegeix, i en silenci. Llegir en silenci és un fet que tenim completament interioritzat. A casa tot sovint llegeixo a la meva butaca, a vegades som dos o tres al menjador i no ens interferim, cadascú està dins la seva “realitat paral·lela” tal com l’anomena Irene Vallejo en el seu meravellós assaig L’infinit dins d’un jonc. És un fet que de petita em sorprenia: no entenia com el meu pare podia estar-se tanta estona quiet i callat mirant el diari, que per a mi no era res més que uns fulls grans i plegats atapeïts de lletres diminutes i sense dibuixos. I la mestra ens va dir que quan fóssim més grans aprendríem a llegir per dins. Em va semblar màgic. Per això m’he identificat amb la sorpresa que va tenir Sant Agustí en veure el bisbe Ambrosi de Milà llegint en silenci, amb “conversa muda amb l’escriptor”, diu Irene Vallejo. I així ho relata el Sant: “Mentre llegeix […] els seus ulls transiten per les pàgines i la seva ment entén el que diuen, però la llengua calla”.

Continua llegint