Després de 35 anys al capdavant de l’Esbart Maragall, l’Enric Martínez fa un pas al costat. Ho fa amb la satisfacció d’haver transformat l’entitat i d’haver creat una escola amb nom propi. Director amb visió, impulsor de projectes i defensor de la formació, l’Enric deixa un llegat sòlid i una estructura que garanteix la continuïtat. Ara, satisfet amb la feina feta, passa el relleu a tres dansaires que coneix bé, el Pere Seda, l’Andrea del Moral i el Marc Udina, que assumiran la direcció amb la voluntat de mantenir el segell Maragall. Precisament, aquest mateix diumenge, a les 17 hores, el Casal Catòlic acollirà un espectacle-homenatge a la seva figura i al seu llegat.
Sempre ha estat vinculat als esbarts.
Començo en aquest món amb 4 anys, a inicis del ’66. La meva germana es va apuntar per recomanació del metge i, quan a l’acadèmia van veure que ella tenia un germà, van convèncer a ma mare perquè hi anés jo també. A l’Esbart Gaudí hi havia molt pocs nois, així que els feia falta una figura masculina. Em veien molt avançat, i amb només 13 anys em van passar al cos de dansa.
Entenc que la cosa va anar a més.
Sí, amb 16 anys vaig entrar a l’Esbart Sant Martí, a un grup de la meva edat i on em vaig entendre millor amb els companys. Després de la mili vaig començar a l’Esbart de Rubí i vam fer gires amb la Generalitat: vam anar a Mèxic, a San Petersburg, ballàvem al Liceu… Tenia a l’Albert Sans, el millor mestre.
Va aprendre d’ell.
Jo tenia molt clar que volia acabar dirigint el meu propi grup, i he tingut la sort de poder aprendre dels tres grans mestres de la dansa catalana: l’Albert Sans, el Manuel Cubeles i el Salvador Mel·lo. Són tota una inspiració, el meu paper s’ha vist marcat per tot el que he admirat d’ells tres.
Com comença aquesta etapa com a director?
Al 1990, amb quasi 29 anys, em van donar les regnes de l’Esbart perquè calia fer-hi una reforma. De fet, només entrar vaig veure una cosa molt clara: o es transformava, o moria. L’Esbart estava tocadet i si jo venia no era per seguir fent el mateix. Al poc temps em vaig enamorar del grup, així que m’hi vaig bolcar. Tenia en mans un pla de tres fases. Per començar, volia crear la primera escola de dansa catalana per a infants. Els dansaires necessitaven tècnica, veia que el cos de dansa estava format per nens que feien un parell d’actuacions i pujaven de nivell. Això s’havia acabat. Després, volia formar un cos de dansa amb un estil identificable com a Maragall, un segell propi. I per últim, la meva il·lusió de sempre: crear una Factoria de creació d’espectacles Maragall.
Ho tenia ben clar.
Sabia que, si s’havia de pujar a l’escenari, es faria amb totes les condicions. Em vaig centrar molt en la formació dels dansaires abans que passessin al cos de ball. També volia un bon vestuari, confeccionat al detall, un joc de llums adequat, una música que digués alguna cosa, i una dansa que comuniqués. I trobo que, al llarg d’aquests 35 anys, ho he assolit.
I per què decideix marxar en el millor moment de l’Esbart?
No anava a marxar en el pitjor moment. De fet, abans de la quarantena tenia prou clar que no continuaria, però m’hi vaig quedar perquè no podia abandonar l’escola en una situació tan complicada. Ara que tot està molt estable, crec que és el millor moment de deixar la direcció.
Li han demanat que es quedi?
Sí, però els he respost que no sense dubtar. Aquesta decisió ha estat pel bé de l’Esbart. Ara que veig que hi ha tres persones que poden assumir el meu càrrec, és hora de fer una passa enrere. Si em quedo tres anys més, m’arrisco a què les coses canviïn i que cap d’ells pugui cobrir la meva plaça. A més, els tres nous directors són alumnes d’Esbart, tenen coneixements suficients.
Se’l veu molt segur.
Moltíssim, els conec des de ben petits. A més, jo vaig entrar amb un projecte entre mans i l’he superat amb escat. No es farà marxa enrere en tot el que hem aconseguit, les millores han vingut per quedar-se i segur que ells tenen alguna cosa a aportar.
No li fa por que, amb el seu comiat, l’Esbart canviï dràsticament?
Ho farà. Però com tot, evolucionarà, és el que li toca. Seran canvis naturals, però conec al Pere, a l’Andrea i al Marc i són prou intel·ligents per saber portar aquest monstre a bon port.
Quin futur creu que li espera als esbarts? Desapareixeran?
No. El 1940 la dansa catalana era a tot arreu. Amb l’aparició de la cançó, va perdre el seu valor, però crec que amb els anys la importància dels esbarts ha crescut. I fa poc hi ha hagut un ressorgiment. A l’inici costa, sí, els grups són fluixets i arrancar es fa feixuc, però amb el temps s’agafa pràctica i nom.
Vosaltres en teniu, de nom.
Totalment. Sempre ens diuen que l’Esbart Maragall és un “seguro de vida”, així que hi tinc moltes esperances posades.
I com a entitat, quina relació tenen amb la resta del moviment associatiu de Sant Andreu?
Tenim molt bona relació, sempre intentem col·laborar on sigui. A més, una de les coses bones que té Sant Andreu és la quantitat d’entitats. En cultura popular ho tenim gairebé tot: gegants, esbart, sardanes, puntaires, tres tombs, castellers, bastoners… Sant Andreu és el poble de la tradició catalana de Barcelona.
Què li fa sentir més orgullós de tot el que ha aconseguit en aquests 35 anys?
Et podria dir de tot. Però si hi ha una cosa que realment em faci sentir orgullós és que aquesta transformació l’hem fet molta gent. Jo he estat el capità del vaixell, sí, però en ell hi ha dansaires, coreògrafs, dissenyadors, equips de treball… Hi ha hagut molta gent al meu costat, estic molt agraït. Un director sol no va enlloc. Junts hem creat una marca, Maragall, tant amb la creació com la forma de ballar, i ara som un grup respectat a tot el país.
Heu fet el vostre propi segell.
Sí. Hem portat la dansa catalana al S.XXI, molts joves han après aquest art gràcies a l’Esbart. Catalunya té una cultura brutal, i des d’aquí no deixarem de donar-li valor.
I amb aquest temps lliure que tindrà, què farà?
Estic de corrector de dos llibres de dansa. També col·laboro amb la federació i continuaré ajudant en tot el que pugui a l’Esbart, però sense tanta pressió a sobre. Volia baixar la mitjana d’hores per poder dedicar-me més temps, fer algun viatge, anar a veure actuacions sense pensar en el que faré després… M’ho prendré amb més calma. Havia de ser així.
