El diari independent de Sant Andreu de Palomar

Pere Seda: “Sense un habitatge digne no hi ha entitats de cultura popular”

Societat

Pere Seda Padilla (Sant Andreu de Palomar, 1993) pràcticament ha crescut entre gegants i dansaires. Amb només tres anys ja ballava a l’Esbart Maragall i, amb sis o set, va entrar a formar part de l’actual Germandat Andreuenca. Dues entitats que han marcat la seva vida i de les quals avui continua formant part: és cap de colla dels Gegants de Sant Andreu i comparteix la direcció artística de l’Esbart Maragall amb Andrea del Moral i Marc Udina. Paral·lelament, ha aconseguit convertir la seva passió en una professió com a ballarí i coreògraf, i dirigeix L’Esbord, una companyia de dansa que combina l’arrel tradicional catalana amb els llenguatges contemporanis. Enguany, després d’haver passat bona part de la seva vida participant en les cercaviles i els actes de la Festa Major, serà ell qui pujarà al balcó de l’Ajuntament per pronunciar el pregó del 29 de novembre. Una responsabilitat que afronta amb il·lusió, però també amb la voluntat de reivindicar el paper de la cultura popular en un Sant Andreu que, segons alerta, corre el risc de perdre espais i veïnat.

Anunci Das Gestoria
 

Com et va arribar la proposta de ser pregoner? T’ho esperaves?
Em va trucar l’Aina, la presidenta de la Comissió de Festes, i em va agafar per sorpresa, la veritat. No m’ho esperava. Com que estic molt vinculat a la Festa Major i als gegants, pensava que em trucava per comentar-me alguna activitat. Em va venir molt de nou i em va fer molta il·lusió. Em va semblar una responsabilitat molt gran, però li vaig dir que sí de seguida.

Fa molts anys que participes en les cercaviles des de dins d’un gegant. Aquest any et tocarà mirar la plaça d’Orfila des del balcó de l’Ajuntament. Quina sensació et fa?
És una sensació molt estranya i bonica alhora, perquè sempre he estat a l’altra banda. Amb l’Esbart i els gegants sempre fem les ballades abans del pregó. Se’m fa estrany, però alhora és molt bonic. A més, és un dia en què, com que estic vinculat a la cultura popular, hi ha molta gent a la plaça que conec. Que aquest any sigui jo qui pugui fer el pregó em fa molta il·lusió. Ho visc amb nervis i moltes ganes.

Ja tens pensat què vols explicar? Serà un pregó sentimental, festiu o reivindicatiu?
Jo crec que una mica de tot. Encara no l’he acabat, el tinc a mitges. És una mica compromès perquè estem vivint un moment molt intens en molts aspectes i, justament, el dia del pregó és el dia de les eleccions. Això demostra que aquesta Festa Major arriba en una època molt convulsa socialment, i això sempre està bé perquè vol dir que passen coses i que la gent es mou. Crec que és bonic que el pregó reflecteixi una mica tot el que està passant a Sant Andreu, com la reivindicació per recuperar espais. Però alhora m’agradaria portar-lo a un terreny més personal, perquè hi haurà molta gent propera a qui també m’agradarà dedicar unes paraules. Hi haurà una mica de tot.

Hi ha alguna cosa que consideris que s’ha de dir des del balcó de l’Ajuntament, encara que no agradi a tothom?
No crec que hi hagi res que hagi de ser conflictiu. Tampoc crec que el pregó sigui l’espai per fer això. Simplement és la meva vivència i la meva perspectiva. No estic fent cap discurs en nom de ningú ni cridant cap consigna. Estic donant la meva visió i crec que amb això ningú s’hauria d’enfadar. Cadascú és lliure de dir el que vulgui i d’entendre les coses com vulgui.

Vas començar a l’Esbart Maragall amb tres anys i poc després vas entrar als Gegants. Com recordes aquell Sant Andreu de quan eres petit?
Jo no he deixat mai l’Esbart, encara hi soc. Vaig començar amb tres anys i als gegants, a la Germandat, hi vaig entrar amb sis o set. Les dues entitats, en major o menor mesura, sempre han estat molt presents a la meva vida. La veritat és que no recordo un Sant Andreu gaire diferent de com el visc ara. Hi ha hagut canvis, organitzacions i gent que va i ve, però he tingut la sort, per part de la família i de les entitats, de viure molt de prop la cultura de Sant Andreu. I sento que la cultura popular està en un bon moment, almenys pel que fa a com ens estem organitzant. Hi ha moltes entitats que hi treballen i hi dediquen moltes hores.

Ara ets cap de colla dels Gegants de Sant Andreu. Quanta feina hi ha darrere d’una cercavila que el públic no veu?
Crec que és difícil fer-se’n una idea, perquè hi ha tanta gent que hi treballa i hi dedica tantes hores que a vegades sembla impossible. És molt bonic quan arriba la Festa Major, perquè veus tota la colla treballant a tot gas, cadascú des de les seves possibilitats. Hi ha gent que hi pot dedicar més hores i d’altres menys, però al final hi ha moltíssima feina desinteressada perquè la festa sigui un èxit.

També has assumit la direcció de l’Esbart Maragall després dels 35 anys d’Enric Martínez al capdavant. Com ha estat aquest relleu?
L’Enric ens ho va posar molt fàcil i, a més, jo no he assumit la direcció sol. Hi som l’Andrea del Moral, el Marc Udina i jo. Ens agrada molt que la direcció sigui coral, perquè repartim les responsabilitats i intentem que la manera de portar el grup no sigui tan jeràrquica. L’Esbart Maragall és una entitat amb molta gent, però els membres del cos de dansa també són els nostres companys. Funciona com una família i hi ha un tracte molt humà entre tots els grups. Ens ho posen molt fàcil.

A més, ja se us ha reconegut amb un guardó.
Acabem de guanyar el Premi Delfí Colomé, que jo ja havia guanyat anteriorment amb L’Esbord, la meva companyia. Ara l’hem guanyat amb l’Esbart i tenim tot l’any vinent per desenvolupar el projecte, que es presentarà a la tardor del 2027. Esperem poder-lo fer també a Sant Andreu. En tenim moltes ganes.

Enguany les entitats han tornat a denunciar que s’estan perdent espais per celebrar activitats populars. Creus que Sant Andreu està perdent capacitat per organitzar la seva pròpia Festa Major?
Crec que ha passat una cosa molt interessant, i és que ens hem adonat entre tots, potser una mica tard, que les transformacions urbanístiques no només han de contemplar el canvi climàtic, que els carrers siguin amables amb la ciutadania o que hi hagi espais verds, sinó que també han de poder acollir actes culturals i permetre desenvolupar la vida cultural del poble. Hem arribat a un punt de dir: ostres, això és important! El que està fet, ja està fet, però crec que aquesta campanya ha servit per donar un toc d’atenció i dir que necessitem que també es tingui en compte la vida cultural del veïnat. Al final, els carrers també han de ser per viure’ls i celebrar-los.

I pel que fa al relleu generacional? El model d’entitats que funcionen gràcies al voluntariat té futur?
És veritat que és complicat, perquè avui dia hi ha tanta oferta, tantes activitats i tot està tan diversificat que a vegades costa vincular la gent. Però, si una cosa es demostra a Sant Andreu, és que la gent té ganes d’associar-se. Jo soc molt optimista amb aquest tema perquè, almenys a les entitats on soc, no tenim dificultats per arrossegar gent. Hi ha moltíssimes persones que treballen i dediquen moltes hores, i també molta gent jove. Crec que és qüestió de confiar en les noves generacions i deixar que vagin tenint els seus espais de treball i organització. A Sant Andreu tenim la sort de disposar, no només en el terreny cultural, sinó també en el social, d’espais com La Cinètika, l’Harmonia o altres casals que fan molta feina.

Algunes entitats històriques, però, no aconsegueixen captar aquesta gent jove.
És veritat que no totes les entitats passen pel mateix moment. Això també és cíclic: no totes podem estar sempre a dalt de tot. Però soc optimista. Crec que tenim ganes d’associar-nos i de resistir, d’alguna manera, a aquesta Barcelona salvatge, amb tot el model turístic i el model impersonal que cada vegada tenim més. A Sant Andreu tenim ganes de dir: aquí estem, aquí continuem sent i aquí ens trobarem organitzades.

Has aconseguit fer de la dansa la teva professió. Es pot viure de la cultura tradicional a Catalunya o continua sent un món massa precari?
La cultura té unes lògiques que a vegades no encaixen en les dinàmiques del capital i de generar riquesa. És complicat, perquè ja saps que potser no et guanyaràs gaire bé la vida amb això. Jo he tingut molta sort perquè he entrat al món de la dansa des de la dansa tradicional catalana, que era una cosa que gairebé no estava fent ningú. He pogut generar el meu propi espai i això m’ha donat l’oportunitat de viure’n i de tenir un projecte sostenible econòmicament.

Sembla complicat.
És veritat que últimament s’estan fent avenços i que des de les institucions hi ha noves fórmules per ajudar-te a tenir més estructura i tirar endavant el projecte. Tot i això, has de tenir una xarxa i això també genera contradiccions. Sempre penso que, si no hagués tingut tot el suport familiar que he tingut o si hagués estat una persona migrant amb menys recursos, potser no ho hauria pogut fer. Això també et planteja qui pot arribar a dedicar-se professionalment a l’art. Estaria molt bé que qualsevol persona que s’hi volgués dedicar pogués fer-ho, però no tothom pot. Les formacions també són molt cares.

Amb L’Esbord has portat la dansa tradicional a escenaris i festivals que habitualment no estan vinculats a la cultura popular. Creus que hi ha interès per aquesta mena de propostes?
Totes les obres que he fet amb L’Esbord parteixen de la dansa tradicional, del fet tradicional i de les pràctiques que envolten la cultura popular, com la música o la dansa. M’ha agradat molt portar-ho als escenaris i a un circuit que no és l’habitual de la cultura popular. El que m’he trobat és que això ha despertat molt d’interès, perquè era una cosa que no s’estava fent gaire. A la gent li interessa qüestionar-se una mica qui som, què ens defineix com a cultura, per què una cosa ha de tenir més acceptació que una altra o com podem construir una identitat col·lectiva i amb quins referents.

Pere Seda acumula tota una vida a la colla dels Gegants de Sant Andreu // Cedida

Un dels problemes que té Sant Andreu és la dificultat dels joves per quedar-s’hi a viure. Et preocupa que l’encariment de l’habitatge acabi afectant també les entitats?
És evident que sí. Una de les coses que s’han reivindicat en mobilitzacions com la vaga de l’habitatge és que sense un habitatge digne no hi ha entitats de cultura popular. Si no tenim gent de classe treballadora que pugui viure aquí i associar-se, no es podrà desenvolupar la vida associativa. Hem anat veient com gent del nostre entorn té dificultats, i no només els joves, sinó tota una generació que s’està trobant amb problemes per accedir a l’habitatge. La gent està marxant a marxes forçades.

L’organització col·lectiva sembla que tornarà a ser clau.
Hem de continuar pressionant la classe política. Em sento molt afortunat que hi hagi el Sindicat d’Habitatge i tota la feina que fa. I sí, és preocupant per a les entitats, perquè veus que gent que hi està associada té cada vegada més dificultats econòmiques o per poder arrelar-se. Això pot acabar sent contraproduent per a les entitats a curt i llarg termini.

Si poguessis aconseguir que el govern municipal resolgués una única reivindicació de les entitats andreuenques, quina escolliries?
Òbviament, potser la preocupació més evident per a tothom és garantir un habitatge digne i de qualitat per a totes les veïnes. Però em sembla tan legítim demanar això com reclamar uns drets culturals accessibles per a tothom. En definitiva, es tracta de poder tenir una vida digna.

Per acabar, si haguessis de convèncer algú que no ha vingut mai a la Festa Major de Sant Andreu, què li diries?
Que vingui! Es trobarà una de les millors festes majors que existeixen i, si ve, descobrirà una gent collonuda.

Deixa un comentari

El teu correu no es publicarà.

*

Últimes notícies de Societat

Vés a dalt