Entre els límits de la materialitat i l’abstracció sonora. Així es percep l’exposició ‘Cable City Dance. Cable City Sea‘ de l’artista italiana Rossella Biscotti al Centre d’Art Contemporani de la Fabra i Coats. Una mostra que submergeix a l’espectador en el qüestionament de la política oficialista sense gairebé d’adonar-se’n i que, a més, no té camí traçat. És l’assistent qui decideix com capbussar-se en l’obra.
“Aquí s’hi pot estar dret, assegut, circulant… per a mi era molt important que l’exposició es pogués veure des de diferents perspectives“, destaca Biscotti. En aquest sentit, l’artista i la comissària Joana Hurtado han optat per segregar la instal·lació en dues plantes: a la baixa, el jaciment, The City, i a la primera planta, el Mediterrani, The Journey. Tots dos, units per A Conductor, el cable procedent de la central nuclear d’Ignalina (Lituània), la qual va ser desballestada l’any 2009.
Cal posar en relleu que ambdues plantes són i no són la mateixa mostra. És a dir, mentre que a la planta baixa impera el punt material i visual, a la segona l’espectador gairebé no té res a veure, ni a palpar, ni a olorar. Vuit altaveus reprodueixen els 60 minuts de pel·lícula sonora que Biscotti ha dirigit sobre el vaixell Diligence, el qual va navegar pel Mediterrani tot duent a terme una performance. Un viatge simbòlic de tres dies per una ruta que tenia com a objectiu denunciar totes aquelles polítiques contra les persones que amaga l’aigua.
Precisament a The City afloren les arrels humanes, ja que representa l’instant en què l’home va decidir deixar de ser nòmada i va decidir emprendre l’aventura de construir ciutats. Una decisió que Biscotti ha recuperat a través de les seves tasques documentals que va fer durant gairebé quatre anys en els camps arqueològics turcs i que ha representat a través de la instal·lació de vídeo de cinc canals.
L’exhibició audiovisual resta acompanyada de Trees on Land, tota una sèrie d’àmfores irregulars fetes a mà que tenen com a matèria prima les cendres de les oliveres italianes mortes per la Xylella fastidiosa, un dels bacteris vegetals més perillosos del món. De fet, cada peça té gravat al seu interior les coordenades d’on estava plantada l’olivera ja desapareguda.
Pel que fa a The Journey, cal afegir que l’espectador no només ressegueix les fronteres marines que delimiten les zones marines, els conductes de gas o les canonades de petroli del Mediterrani. L’assistent a la instal·lació també és el company de viatge d’un bloc de marbre extret de la mateixa pedrera que en el seu dia va fer servir Miquel Àngel (Carrara, Itàlia).
Una peça d’un blanc pur i 20 tones que l’espectador només pot imaginar a través de l’oïda, ja que l’immens roc també l’acompanya sobre el vaixell però no té cap figuració a la sala. El viatge sonor finalitza amb l’enfonsament de la pedra al fons d’una fosa del Mediterrani, a 1.710 metres de profunditat, com si es tractés d’una nova víctima de la política de fronteres.
Pel que fa al món tangible, l’artista ha conceptualitzat alguns dels objectes que van sonar durant la performance en tota una sèrie de peces que també estan presents a la mostra. Una exposició que, cal posar de relleu, resta il·luminada a través del cable de la central nuclear lituana. De fet, el conducte connecta totes dues plantes materialment i metafòricament, a la vegada que busca evidenciar les friccions i correlacions que poden existir entre els mons sociopolítics i els culturals.
‘Cable City Dance. Cable City Sea‘ és la segona i darrera exposició de la programació anual del Centre d’Art Contemporani i de la mateixa Joana Hurtado com a directora del centre. De fet, la presentació de la instal·lació ha servit a Hurtado per acomiadar-se satisfeta de la feina feta, malgrat les turbulències que l’han acompanyat gairebé des del primer dia.
Fotografia | Rossella Biscotti, The Journey, performance in the Mediterranean sea (20-23 May 2021), as part of the Kunstenfestivaldesarts, Brussels. Photographs by Alexandra Pace.
