Jo no hauria de ser aquí. Ho repetiré diverses vegades. Jo no hauria de ser aquí. Crec que cap andreuenc no refusaria mai fer el Pregó de la Festa Major. Jo no sóc una excepció. Jo tampoc no ho he refusat. Però jo no hauria de ser aquí.
Mai no he vist ni la plaça Orfila ni la Parròquia des d’aquest balcó. De fet, mai no he vist tanta gent davant meu escoltant-me. Per aquí han passat actors, metges, exmossens, artistes, gent digna de ser admirada. Per si algú no em coneix el programa de Festa Major ja diu qui sóc. Jo només sóc forner. Em dic Ramon Girabal Ros, vaig néixer a la Clínica Sant Jordi i també m’hi van batejar. Vaig estudiar als Padres i durant molts anys he estat vinculat a la seva Parròquia. També vaig estar vinculat a la Parròquia de Sant Andreu i anys més tard a la Parròquia de Sant Pacià. El cognom Girabal és a Sant Andreu des que el meu besavi, l’any 1909, va fundar el “Forn Andreuenc”. Per part de mare sóc una mica de la comarca del Vallès Oriental.
Torno a dir que jo no hauria de ser aquí. Si hi sóc és perquè vaig prendre una decisió que d’alguna manera m’ha fet singular. Jo he estat forner 36 anys de la meva vida i ho seguiria essent. A casa meva és el carrer Servet, no. 34. Molts potser no sabeu on és aquest carrer, però molts d’altres sabeu que a casa meva hi heu estat venint a buscar el pa durant diverses generacions. Vaig tancar el negoci el dia 30 de juliol d’aquest any i aleshores vaig dir públicament que donava les gràcies a tothom per la confiança que ens havien fet durant tants anys. Per la fidelitat demostrada. Ho vaig dir aleshores i ho repeteixo ara: gràcies a tots els qui, encara que només sigui una sola vegada, heu vingut a comprar el pa a casa. Jo he vist des de darrere el taulell com la vida passa i ens transforma. Jo vaig aprendre a parlar castellà a la botiga.
Deixeu que us parli una mica del meu ofici. A casa hem estat gent senzilla i treballadora. He vist sempre molta feina al meu voltant. Ha estat una constant a la meva vida. A casa sempre s’ha treballat de nit i deixeu-me dir que fer pa és molt semblant a fer màgia. La farina és pols. Aquests habitants de la nit que som els forners artesans, d’aquesta pols en fem nogensmenys que l’aliment base de la nostra cultura: el pa. Si us plau, valorem el bon pa. Ho repeteixo: si us plau, valoreu-lo. Hi ha moltíssims llocs on podem comprar pa, a Sant Andreu i arreu, però la qualitat, la proximitat, el plus que aporta el “quilòmetre zero”, el fet a casa, ningú més no ho pot oferir. Havent plegat jo, em sembla que a Sant Andreu només hi queda una persona que sàpiga fer llonguets. Molts no sabreu què és un llonguet. Deu segons per explicar-ho: és el típic panet, la peça de pa petita, que tots els obrers i obreres de totes les fàbriques andreuenques i d’arreu del país, des de Can Fabra fins a la Pegaso, portaven per esmorzar. El llonguet dins la bossa de cuiro.
Si faig aquesta al·legat en favor del bon pa, i us torno a dir que jo no hauria de ser avui aquí, és per algun motiu. Que m’escoltin bé els senyors de les companyies energètiques. De fet, que m’escoltin a mi i a tots nosaltres: senyors, no us diré que ens esteu robant, però sí que us diré que ens esteu prenent una part molt important del benestar de molta gent (i n’hi ha molts que cauran en això que l’eufemisme governamental en diu “pobresa energètica”) i esteu arruïnant la viabilitat de molts negocis, especialment dels petits. Cal no permetre-ho. No ho podem permetre! Jo no hauria de ser aquí dient això. Si hi sóc és perquè aquesta gent ha especulat i especula amb un dret bàsic de tothom. Tots vivim instal·lats en la incertesa de quant pagarem per la llum i pel gas, i de retruc per tota la resta de productes i serveis, el mes que ve.
Estem vivint les seqüeles que ha deixat l’impacte de la COVID-19. Això s’ha traduït en uns canvis profunds en els hàbits de consum. Les vendes han baixat molt en general i els costos de producció han pujat moltíssim. A mi m’ha calgut prendre decisions. Tots sabem que l’economia ja fa molts anys que va per davant de la política. I la política només sap respondre amb gestos. Gestos que no ens ajuden significativament. Per part de cap Administració. Segurament perquè ningú no estava preparat per això. Però el resultat tothom l’està veient. El meu cas només és un exemple.
Ara deixem de banda la circumstància econòmica i anem a fer un pregó com els que s’han fet sempre. Em ve de gust parlar dels dos llocs que més m’agraden de Sant Andreu. Deixeu que gaudeixi explicant-vos-ho. Per a mi són especials.
El primer és l’estació de tren de Sant Andreu. No m’interessa que des d’ADIF ens diguin que és la més antiga de l’Estat i que la nova serà molt xula. De petit era un moment molt agradable anar a l’estació les tardes d’estiu a veure passar trens abocat al balconet de l’estació. Aleshores podies accedir a l’andana sense bitllet. Direcció Santa Coloma hi havia una perspectiva fantàstica. Es veia de ben lluny el tren com s’acostava, aquell focus desdibuixat per la calor de tot el dia sobre les vies. Aquella imatge tremolosa, sabeu? I s’acostava a poc a poc, a poc a poc. “Va a efectuar su entrada por vía 2, tren-tranvía con destino Villanueva. Tiene parada en todas las estaciones y apeaderos“. Aleshores els trens de rodalies eren els anomenats “suïssos”, que eren de color verd i blanc i més tard van ser de color blau i groc. De tant en tant passava un tren exprés. Aquests trens tallaven l’aire de ràpids que anaven i ferien les oïdes amb aquell xiulet perllongat, incisiu, estrident. I el tren passava de llarg i el xiulet també, cada cop més allunyat, viatjant nord enllà. La novetat era veure un tren de mercaderies. Quan passava semblava que el terra tremolés… I el més divertit era comptar quants vagons de càrrega arrossegaven. Sempre en portaven molts! Com em feia volar la imaginació pensar què portarien aquells vagons, d’on venien i on anaven. És la fascinació del món del ferrocarril. Si m’agradava passar aquestes estones allà era per fer un viatge imaginari, sentir aquella sensació de viatjar a altres llocs, conèixer nous indrets, nova gent. Encara que només fos amb el pensament. I el premi gros de la tarda era veure passar el Talgo, el “Talgo Catalán” que anava a París!! Aquells vagons vermells i blancs que a fora deien “vagón litera” i aquell altre que deia “vagón restaurante”…com per no somniar en viatjar. I un dia, en fer 18 anys, amb un bon amic que segurament és aquí a la plaça, vam agafar aquest tren per anar a París! Però la major part de l’estona de veure trens era molt prosaica. Els trens que venien de Barcelona no els veies venir perquè l’entrada de l’estació per aquell costat és una corba. Aquests eren els trens “va a efectuar su entrada por vía 1, tren-tranvía con destino Maçanet-Massanes. Tiene parada en todas las estaciones y apeaderos“. El millor record, segurament, no és cap d’aquests trens. Segurament, pensant-ho ara, era la sensació de tancar els ulls i sentir les olors, els xiulets i el brogit de la gent amunt i avall. Ara l’estació ja no és així. Ben aviat serà nova, soterrada, i només ens quedarà el record.
L’altre indret màgic de Sant Andreu és l’espai que ocupa l’escenari del Casal Catòlic. Se’n fa difícil d’explicar el perquè. Segurament la raó és òbvia: jo pertanyo a la companyia estable de teatre del Casal. Sóc membre de L’Avançada. Per a mi aquell lloc no és especial perquè hi actuï amb els companys i companyes. La raó no és senzilla d’explicar. Familiarment, el meu avi, Josep Girabal Tort, hi va actuar moltíssimes vegades: “Els pastorets”, “El ferrer de tall”, i tantes d’altres obres de teatre en companyia de cognoms il·lustres com Carcassona, Banacolocha, Codinachs i tants d’altres que han fet lluir el teatre amateur a Sant Andreu i que, amb els anys, ha cristal·litzat en actors de primera línia nacional. També el meu pare, Bartomeu Girabal Xicola, va tenir el seu paper en aquest escenari encara que no l’havia trepitjat mai. Durant més de 50 anys ell va ser qui, els caps de setmana, projectava el cinema les tardes de dissabtes i diumenges i en temps de la Transició els dissabtes per la nit els cine-fòrums de l’època. Ja podeu imaginar-vos a mi de petit al cinema cada cap de setmana. He parlat del vincle familiar. Ara parlo del vincle social. Fer teatre és una activitat que costa de definir. Fer teatre és crear i transmetre emocions. Les emocions són d’allò més necessàries en un món com el que vivim. No és una pel·lícula enllaunada que podem veure una i mil vegades. És completament diferent. Una obra de teatre és el resultat d’una feina intensa compartida per molta gent, tots ells importants, que hi dediquen molt de temps, molt de temps, per fer viure allò que algú ha escrit i que cal saber transmetre amb la intensitat necessària. I cada funció és diferent. I aquest espai neutre un dia és un jardí, un dia és una sala d’estar, un dia és l’infern dels Pastorets, un dia és una plaça i un dia és qualsevol cosa que nosaltres volem que sigui. I tot el que es diu i tot el que es fa allà dalt és una mena d’encant, és la màgia de la comunicació. Per això vull parlar de l’espai en si mateix. M’agrada seure al pati de butaques i veure l’escenari buit, nu, despullat de tot artifici. Neutre. I també m’agrada passejar-hi amb la llum minsa, tènue, que tenim quan assagem. Veure les butaques des de dalt, en silenci, és una sensació que en precedeix una altra quan, els dies de funció, amb la sala plena, els focus s’encenen, sona la música, hi ha tensió a les bambalines. A la fi tot respira i s’expandeix quan des de dalt se sent la resposta del públic que reacciona com un sol home, de vegades amb rialles, de vegades amb silencis tan intensos que sembla impossible que tanta gent junta arribi a aquest estat. És l’espai i és el silenci, són les olors i la tensió creativa, és l’àmbit de creació i d’expressió… és la màgia del teatre. Als companys de L’Avançada els vull tornar a dir públicament que moltes gràcies per deixar-me actuar amb ells.
Aquí acaba el pregó d’enguany. 2022. La Festa Major ja és aquí i ens renova aquest esperit de poble que tant ens agrada compartir als andreuencs. No són temps fàcils. No són moments que la societat pugui viure amb optimisme. Jo sóc un més de vosaltres que no voldria haver estat avui aquí. Avui tinc un micròfon i un altaveu i puc transmetre un missatge: ajudem el petit comerç i la petita empresa. Aquí hi ha els llocs de treball i el benestar de tothom. Aquí hi ha l’autèntica base de l’economia catalana. Potser els polítics no parlin d’això, però és el nostre pa de cada dia el que està en joc. Tinguem confiança en el país, que som tots nosaltres.
Visca Catalunya!
Visca la Festa Major!
Visca Sant Andreu!
