El diari independent de Sant Andreu de Palomar

‘Sant Andreu de Palomar i el sentiment de pertinença’

Opinió

D’on et sents? Un nucli d’andreuencs i andreuenques irredempts, –emulant l’Astèrix del còmic– es resisteix a sentir-se anomenar “barri” i orgullosament milita i reivindica –de manera tossuda i persistent– que Sant Andreu de Palomar és un poble. Aquest sentiment de pertinença, en diferents graus i de característiques diverses, va en augment i es fa cada dia més present en tots els àmbits. Fins i tot els representants de les institucions, d’aquí i de fora, aprenen ràpidament que han de fer servir el terme poble i no barri quan fan parlaments en actes públics si volen empatitzar amb qui els escolta.

Banner Ajuntament 300x250
 

Podríem dir que el sentiment de pertinença és la satisfacció que la majoria de nosaltres obtenim quan ens sentim part integrant d’un grup, col·lectiu o territori, vinculant-nos i identificant-nos amb la resta, la qual cosa afavoreix la cohesió social, les accions participatives, de cooperació o de suport mutu.

El sentiment de pertànyer o sentir-se de Sant Andreu no depèn de si hi has nascut o si hi tens la família. Hi ha gent que tot i fer pocs anys que hi viu se’n comença a sentir part i són molt receptius a conèixer la seva història fent seves les reivindicacions que se’n deriven.

Les xarxes socials hi han contribuït força a aquest sentiment: Diferents grups de Facebook, –No ets de Sant Andreu si no… Jo també sóc de Sant Andreu, Sant Andreu de Palomar Abans-, amb milers de membres, tenen el topònim Sant Andreu en el seu identificador, amb l’objectiu d’aglutinar interessos, sentiments, propostes, intercanvis, però també queixes de tota mena que obliga, a vegades, als moderadors del grup a posar ordre i aplicar normes estrictes. Les xarxes s’han convertit en un termòmetre força precís de com veu la gent -la força de la gent- el seu entorn més proper.

Sant Andreu també disposa d’un parell de diaris digitals i una revista mensual: Andreuenc, L’Exprés de Sant Andreu i la revista De Cap a Peus que edita l’AAVV de Sant Andreu de Palomar i que precisament aquest mes celebra 40 anys de vida. Aquest conglomerat de mitjans denota que Sant Andreu té un teixit vital molt ric i interessat en tot el que té relació amb la millora social i patrimonial del poble. De ben segur que des del Districte hi tenen un ull posat per detectar els problemes i les reivindicacions que s’hi exposen i posar-hi solució si pretenen merèixer la confiança dels votants en els pròxims comicis municipals.

Ha plogut molt des que Pasqual Maragall, en una entrevista dels anys en què va ser alcalde, a la pregunta d’on no portaria a passejar uns amics que vinguessin a visitar Barcelona, va respondre -amb la seva espontaneïtat habitual- que a Sant Andreu. Aquestes declaracions van provocar malestar i un cert rebombori però segurament van ser el detonant, temps a venir, per començar un procés d’inversions i de canvis que aniria convertint Sant Andreu en el qual és ara, malgrat les mancances evidents que encara s’arrosseguen.

També ens podem preguntar si la pandèmia i el confinament del març, coincidint amb l’inici de la primavera, va contribuir a veure Sant Andreu d’una manera més propera i sentida. Hem descobert el valor del silenci als carrers, els colors dels arbres des dels balcons o finestres, a reconèixer les diferents piulades dels ocells. Quan passegem, l’estretor dels carrers del nucli antic ens produeix una impressió d’intimitat i una atmosfera semblant a la de tots els pobles. Fins i tot tenim tendència a donar llambregades per les obertures de les portes o finestres de les plantes baixes esperant veure escenes de la vida domèstica. Potser hem descobert detalls que ens havien passat totalment desapercebuts. Qui no ha fet tot passejant pel senyorial carrer Coroleu, el carrer Pons i Gallarza o tants altres…

Aquest període, ha coincidit amb la restauració de la cúpula de l’església de Sant Andreu de Palomar i en el descobriment dels seus colors, dels vitralls de les finestres que brillen sorprenentment quan el sol els il·lumina. Centenars d’imatges de la cúpula, des de tots els angles i alçades, s’han publicat a les xarxes amb milers de ‘m’agrades’. Podem dir que les xarxes socials contribueixen a posar en valor el patrimoni andreuenc i a sentir-lo com a propi.

El cupulí de la parròquia, just després de ser restaurat // XAVIER DE LA CRUZ

Tampoc podem oblidar que Sant Andreu té desenes d’entitats, moltes de centenàries, que contribueixen a aquest sentiment de pertinença. Precisament, aquest any, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias publicarà un nou llibre de la col·lecció Finestrelles amb la història de cadascuna, tant de les actuals com de les ja desaparegudes. Serà una veritable passejada històrica pel Sant Andreu de Palomar dels darrers 200 anys.

Deixa un comentari

El teu correu no es publicarà.

*

Últimes notícies de Opinió

‘Road trip’

“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar
Vés a dalt