Jessica Vall era una nena molt moguda. Tant, que els seus pares van decidir apuntar-la a natació perquè cremés energies. Però els èxits van trigar en arribar. Durant molts anys plorava “com per omplir piscines”, tal com li deia el seu avi. No veia els seus esforços plasmats en els resultats. Tot i així, Vall mai va desistir i va continuar combinant els seus entrenaments al Club de Natació de Sant Andreu i els seus estudis en Biologia.
Finalment, la nedadora va arribar a l’elit esportiva als 24 anys, una edat inusual el món de l’alt rendiment. Això sí, per la porta gran: medalla d’or al seu debut als Jocs del Mediterrani 2013. Des d’aquell moment, Vall no ha fet més que afegir victòries al seu palmarès fins arribar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro l’estiu passat. Actualment continua fent gala de la perseverança que la caracteritza i, quan no entrena a la piscina, treballa de tècnica de laboratori al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.
Quines són les teves metes més properes en la natació?
Després dels Jocs Olímpics, hem començat la temporada una mica més tranquils, i de moment tenim com a objectiu principal el proper campionat del món, que serà a Budapest. Ara acabem de competir a Canadà, a piscina curta, i ens podem permetre estar uns temps més relaxats i treballar simplement per anar millorant.
Has passat de veure els Jocs Olímpics per la televisió a viure’ls en primera persona. Com ha estat l’experiència?
Va ser una experiència molt especial, jo mai havia pensat que competiria en uns Jocs Olímpics. Veure que ho has aconseguit és molt maco i el que implica a nivell emocional és molt intens. També és cert que esperava que fos més espectacular pel fet de ser en Rio de Janeiro, però no va ser tan gran com podia haver estat a una altre seu.
Algunes veus de la selecció de natació han criticat la manca de suport per part de la Federació Espanyola a la natació. Ho comparteixes?
Sé que la federació ens ajuda en el que pot, però és cert que la natació espanyola dóna molts bons resultats i necessitaríem més mitjans per seguir millorant i treballant en aquest línia.
Mireia Belmonte també es queixava de la poca visibilització de les dones en el món esportiu.
Penso que, en concret, en el nostre esport es valora igual que una medalla sigui masculina o femenina. Crec que tenim la sort de ser un dels pocs esports on no hi ha aquesta discriminació, que sí que és més evident en d’altres. Però sí que és cert que necessitem tenir molts èxits per aconseguir una certa visibilitat i aparèixer als grans mitjans. En general, en natació has de fer una cosa molt especial per poder sortir a televisió.
Després d’aquests anys d’èxits amb la selecció espanyola, ha canviat la teva relació amb el Club Natació Sant Andreu?
Per res. La meva relació amb el grup segueix sent molt bona. El club és on entreno cada dia i on practico el meu esport. A part, quan toca vaig de concertació amb la selecció o faig algunes coses al CAR (Centre d’Alt Rendiment) perquè allà disposo d’altres mitjans. Però el club ens dóna un suport enorme. Sempre intenten ajudar-me en tot el possible i, en general, les instal·lacions estan preparades pel que necessito. És veritat que s’ha de fer una petita inversió en certes coses, però és simplement per filar més prim i poder seguir millorant com hem fet fins ara.
Com és aquest equip encapçalat per l’entrenador Jordi Jou?
Som un equip que en part es manté des que vaig començar a Sant Andreu, fa set anys, i hem anat veient com ens hem fet grans. És maco haver anat creixent tots junts perquè portem molts anys treballant i podem veure els resultats.
Combines el treball de tècnica de laboratori amb la natació. Com és el teu dia a dia?
És una mica dur. Des de l’any passat estic amb un contracte de col·laboració, pel que no estic tan vinculada al laboratori com ho estava abans. La natació m’implica marxar contínuament i ja vaig haver d’estar quatre mesos fora de casa. Es fa molt difícil poder mantenir una feina d’aquest tipus… He passat molt de temps entrenant de sis a nou del matí, anant a treballar des de les 10 fins a l’hora de dinar i després entrenant de nou durant tota la tarda.
És com viure en dos mons alhora…
Sí, però crec que precisament el que m’ajuda és tenir aquests dos mons diferents. M’obliga a desconnectar i a evadir-me de la natació quan treballo i a la inversa.
Com en la natació, suposo que en la recerca també has de tenir uns objectius molt definitis.
Durant aquest temps he estat treballant en un projecte de nous mètodes de detecció de molècules i ara l’hem finalitzat amb el corresponent article publicat. De moment, estem esperant que arribin els diners per fer un altre projecte. Ens trobem una mica en stand by, com li passa a moltíssims investigadors avui en dia.
A llarg termini, seguiràs amb un peu a la piscina i l’altre al laboratori?
No sé si seguiré treballant com a tècnica de laboratori. Potser buscaré un altre tipus de feina que també estigui relacionada amb els meus estudis, però tinc la intenció de treballar i entrenar. No em dedicaré només a una cosa. I quan hagi de deixar la natació, doncs em dedicaré a treballar com fa tota la resta de la població (riu).
Què et diuen els que t’envolten d’aquest ritme de vida tan frenètic?
Els meus pares estan molt contents amb el que faig, però em demanen que em relaxi i que pensi en el present. Que no faci tants plans de futur i gaudeixi del dia a dia. Al final el que vol la gent que t’estima és que siguis feliç i jo ho sóc.
