Què passaria si un dia algú decidís eliminar l’art de la vida quotidiana? Aquesta és la pregunta (tan directa com inquietant) que travessa Stàsis d’un horitzó, la proposta escènica que els alumnes de segon de Batxillerat d’Arts Escèniques de l’Institut Doctor Puigvert portaran a escena el pròxim 17 d’abril (19 hores) al SAT! Sant Andreu Teatre.
L’obra no només planteja un conflicte fictici (un poble que vota prohibir l’art per ser més productiu), sinó que també és el resultat d’un procés creatiu real, llarg i compartit. Un projecte que ha convertit l’aula en un espai de creació col·lectiva. Al darrere hi ha el projecte pedagògic Mètodes teatrals de creació col·lectiva, que aposta per implicar l’alumnat en totes les fases d’una producció professional. Tal com explica la seva responsable, Neus Martínez, el punt de partida no és un guió tancat, sinó una pregunta oberta. A partir d’aquí, el grup construeix: “Es decideix de què es vol parlar, com anirà la peça, què tindrà i és entre tots i totes que s’acaba construint aquesta peça teatral”, detalla Martínez.
El procés, que s’ha allargat durant mesos, ha passat per diferents fases. “És un projecte que va començar l’octubre”, recorda. Primer, amb sessions d’experimentació; després, amb un treball més intens de creació i definició. Precisament, un dels pilars del projecte és l’organització interna. Elss alumnes treballen en comissions (dramaturgia, música, escenografia o producció) que assumeixen responsabilitats concretes.
Aquest model no només facilita el procés, sinó que transforma el rol de l’alumnat. Ja no són només intèrprets, sinó també creadors. D’aquesta manera, el resultat és una peça híbrida, que es mou entre disciplines: “És un espectacle on es barreja cançons, text, dansa”, apunta Martínez. Una combinació que respon a la voluntat inicial del grup: fer-ho tot, explorar-ho tot.
Una mirada sobre el present
A l’escenari, la història d’un poble que renuncia a l’art es converteix en una metàfora del present. La peça evoluciona cap al conflicte: divisió social, resistència, dubte. I, sobretot, una pregunta de fons sobre el valor de l’expressió artística. Però el projecte també té una dimensió formativa clara. “És una superoportunitat per entendre realment com s’articula tot el fet d’arribar a presentar una peça teatral”, destaca Martínez. Des de la idea inicial fins a la posada en escena, passant per tots els engranatges invisibles que fan possible el teatre. “És un engranatge molt gran”, resumeix.
Més enllà de l’estrena, la proposta convida també el públic a mirar cap als joves. A entendre què els inquieta i com ho expressen. “Crec que és interessant veure les inquietuds dels joves d’avui en dia”, afirma la directora. En aquest sentit, el 17 d’abril, el SAT! acollirà molt més que una funció; serà el punt de trobada entre un procés educatiu, una experiència artística i una pregunta que no té resposta fàcil: perquè potser el més rellevant no és imaginar un món sense art, sinó entendre per què, encara avui, algú podria voler fer-lo desaparèixer.
