Manel Pousa Engroñat, popularment conegut a Sant Andreu com a pare Manel, ha mort aquest dimecres víctima d’una embòlia a l’Hospital de la Vall d’Hebron, després d’ingressar amb tota una sèrie de mals relacionats amb la COVID-19. Al llarg dels seus 75 anys de vida, el sacerdot català es va guanyar el respecte de tot el veïnat per l’obra social que va desenvolupar. Una tasca encarada sobretot a les persones empresonades en procés de reinserció i que va eixamplar mitjançant la Fundació Pare Manel que ell mateix va crear amb caràcter laic l’any 2004.
Nascut a Granada gairebé per accident, el vincle del pare Manel amb el Districte de Sant Andreu va estar lligat des dels seus orígens a la Parròquia de la Santíssima Trinitat de la Trinitat Vella. Més tard també seria sacerdot dels barris de Verdum i Roquetes, on es va convertir en una referència per les classes socials més desafavorides. De fet, varen ser a aquestes persones a qui ja de joves els regalava els entrepans que agafava dels Maristes.
Envoltat sovint de polèmiques amb la institució eclesiàstica, el capellà sempre es va mantenir al costat dels drets socials, fins al punt de defensar i argumentar l’avortament com una opció entre les seves veïnes. Un fet que l’any 2011 li va costa l’amenaça d’excomunió per part de l’Arquebisbat de Barcelona, però que finalment no es materialitzaria. Sis anys més tard, el cardenal Martínez Sistach el tornaria a renyar per anar a les llistes de Junts per Catalunya a les eleccions parlamentàries.
Respecte a la possibilitat de sortir-se’n de la institució eclesiàstica, el pare Manel sempre va ser contundent: “No, que se’n vagin ells! Que en surtin ells”, clamava a una entrevista a Crític. “Si tornés a nèixer, tornaria a ser capellà”, repetia sovint. Com a reconeixement nacional, l’any 2009 va rebre la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Honor de Barcelona. A Sant Andreu de Palomar una de les darreres aparicions públiques que va fer va ser a la concentració en suport als presos i exiliats de la plaça d’Orfila del 16 d’octubre, on va fer un dels seus darrers parlaments.
Fotografia | Sergio Sabini – Fundació Pare Manel