El diari independent de Sant Andreu de Palomar

El pregó sencer de l’actor Jordi Banacolocha

Societat

Bon dia andreuenques i andreuencs.

Banner Atanasio seguros
 

Sé que se’m farà certament estrany parlar-vos des del balcó del nostre ajunta-ment. Això, ho vaig escriure ja fa uns quants dies, i ara constato que és ben veritat. Penseu que són molts i molts els anys, en què tal dia com avui, em trobava aquí baix on sou ara tots vosaltres, en aquesta estimada plaça d’Orfila, escoltant el pregó que en diverses ocasions ens el llegia algun amic o alguna amiga i jo em sentia completament satisfet de poder-me considerar amic del pregoner.

Em podeu ben creure si us dic que és molt més agradable la situació dels que us trobeu ara aquí baix, que la que gaudeixo jo aquí a dalt; i dic que la gaudeixo per dir-ho d’alguna manera. Mireu, quan et proposen de fer el pregó de la Festa Major, d’entrada no saps si posar-te content com “unes pasques” o començar a patir com un condemnat. No saps per on tirar. Perquè el pregó no te’l donen fet, sabeu?, te l’has de treballar, te l’has de currar com es diu col·loquialment. I clar, com molts ja deveu saber, i per aquells que no ho sapigueu ara mateix us ho aclareixo: jo em guanyo la vida fent d’actor. I una cosa molt clara d’aquest ofici, és que el text l’escriu una altra persona, tu només tens la feina de memoritzar-lo (una feina que, vull remarcar, és un autèntic malson) i després deixar-lo anar dalt d’un escenari el millor que sàpigues. Si l’obra no agrada, mai és culpa teva, la culpa en tot cas és del paio o paia que la va escriure; i si no en surts massa galdós en la teva interpretació, doncs bé, sempre en pot donar la culpa a la persona que la dirigida.

Però companyes i companys, aquí, avui, no hi ha més autor que jo, ni més director que jo, ni més actor que jo, i, francament, ja veurem com me’n surto. En tot cas i, per assegurar-me de què almenys el pregó tingui una virtut, procuraré fer-lo el més breu possible, i així crec que tots hi sortirem guanyant. És clar que tampoc sé quan ha de durar un pregó; en fi, endavant les atxes i que sigui el que Déu vulgui.

L’Aina, la noia que em va telefonar, crec que ja ho va veure de pressa que jo no ho tenia massa clar i, potser per pura casualitat, a la noia se li va ocórrer deixar-me anar, tal volta com una manera d’estovar-me, que havien pensat en mi perquè el proper any, el 2019, se celebrarà el centenari de la fundació del Casal de Sant Andreu, i com que en sóc soci de tota la vida, havien pensat que jo potser podia ser-ne un bon representant. L’argument no em va acabar de convèncer, que voleu que us digui; sincerament, crec que hi ha casalencs amb més representativitat que no pas jo, però sí que és veritat que la cosa d’alguna manera em va motivar. Perquè sí, és ben cert, jo sóc casalenc de tota la vida. Els meus pares em varen fer soci al cap de pocs dies d’arribar aquest món, això va ser l’any…., bé posem l’any de la picor.
Per tant, des de ben menut, el Casal ha estat lligat de forma potent amb el meu dia a dia; durant tota la meva joventut, el Casal va ser la meva segona casa. Jo entre aquelles parets segurament hi passava més hores que a casa. Allà hi vaig començar a fer el més m’agrada, allà hi vaig trobar la meva vocació (el teatre); i allà hi vaig fer la majoria de les meves amistats, amistats que varen ser tan estretes i tan sinceres, que afortunadament, avui dia encara puc dir que les conservo. I allà, finalment, i això era gairebé inevitable, també hi vaig conèixer la meva esposa, la companya de tota la vida, la Carme.

I clar, parlar del Casal, no deixa de ser una manera de parlar de Sant Andreu, del nostre estimat Sant Andreu de Palomar. Sant Andreu, de fet, jo crec que és un bon reflex, una mena de microcosmos del que és aquest país nostre, i de la força que sempre hi ha tingut la vida associativa, això que ara anomenem “la societat civil”. No sé qui va ser, no ho recordo, que va deixar escrit que allà on hi ha un català hi ha un casal, allà on n’hi ha dos hi ha una coral, i on n’hi ha tres hi ha un grup de teatre d’aficionats. La cita, i perdoneu-me perquè segurament no és gens fidel a l’original, però almenys em sembla que deixa prou clar el seu significat.

A Sant Andreu, quan jo era jovenet, hi havia els Lluïsos, els Padres, la Lira, els Catalanistes i el Casal, i espero no haver-me’n deixat cap. En aquells temps ja llunyans, la vida associativa a Sant Andreu era d’una gran vitalitat. Penseu que en aquells anys lamentablement tan foscos, tan i tan grisos, aquestes entitats eren el substitut necessari de tot allò que no es tenia, o per què estava prohibit o fins i tot simplement per ho desconeixem. I també cal dir, això no ho podem pas amagar, que carai, també era l’únic lloc on els joves ens podíem relacionar i fer activitats amb les noies del barri. Perquè, no ens enganyem, ballar les Danses de Sant Vicenç era collonut, però fer-ho agafadet de la mà d’aquell parell de mosses ja era una passada.

Hi havia, a més a més, una forta competència entre totes elles; ara m’estic referint a les entitats, eh, no a les mosses. Era una competència sana; però molt dura, molt estricta. Jo, que era del Casal, era incapaç d’anar als Lluïsos a veure teatre, ja que això podia ser considerat quasi un pecat mortal. Perquè els Lluïsos eren la nostra competència més directe, sobretot en el que fa al tema teatral. Encara recordo amb pessigolletes a la panxa el dia que, juntament amb un parell d’amics, vàrem anar a veure la Passió que feien als Lluïsos. D’amagat de tothom. Jo crec que encara ara no ho he dit a casa meva. I a més us he de reconèixer que aquella Passió em va agradar força. Si aleshores hagués confessat això, no hauria estat un pecat mortal, no, hauria sigut la condemnació eterna.

I és que al Casal no fèiem la Passió; allà fèiem i encara es fan els Pastorets. I sense menysprear la importància de les Passions que es fan i es desfan arreu del país, és evident que els Pastorets són una mena de patrimoni extraordinari del poble català, gairebé un fet diferencial. A més a més, sens dubte han estat i segueixen sent l’escola, l’institut del teatre del 90% dels actors i de les actrius que ara mateix som professionals en aquest país.

El meu pare, això segur que ho deveu saber molts de vosaltres, era el director i el primer actor de la Secció Artística del Casal. Bé, per ser fidels a la veritat en dèiem la Sección Artística, perquè de català en aquells temps no en gastàvem gaire, anàvem una mica justets, com a mínim a nivell oficial. Només caldria recordar que el Casal, en aquells anys gloriosos, no es deia Casal, es deia, Centro Católico Parroquial de San Andrés de Palomar. Xulo el nom, eh.

Però tornem al meu pare i tornem al teatre. Amb un pare director, el teatre es pot dir que el vaig mamar des de molt petit. Al damunt de la tauleta de nit del pare sempre hi havia el llibre de l’obra que aquells dies estaven assajant. I us he de confessar un petit secret, segur que el pare no s’enfadaria pas si sabés que ho faig públic: ell, que a totes les obres feia el protagonista (a no ser que hi hagués algun altre paper que li fes més gràcia), mai, però és que mai, li vaig veure agafar aquell coi de llibre de la tauleta de nit i posar-se a estudiar el paper.

És una cosa que sempre m’ha obsessionat per què jo m’he passat hores i hores davant de textos maleïts, memoritzant-los com un pallús. I també em podeu creure si us dic que no recordo, (bé, ni jo ni ningú), haver-lo vist mai que es quedés en blanc. I això per mi ja era un miracle. Quedar-se en blanc, tenir un blanc a dalt de l’escenari és el terror de qualsevol actor, és la nostra bèstia negra.

I penseu que aleshores aquelles entitats feien una obra de teatre cada 15 dies. O sigui diumenge si, diumenge no. I ell m’explicava, que quan va començar en feien una cada setmana, si, si, tal com ho dic, cada setmana!!, que ja té dallonses la cosa. També m’havia confessat, no sé si això no seria una exageració per part seva, que en algunes ocasions, si el seu personatge només sortia al primer acte, ell ni tan sols sabia com s’acabava l’obra.

Però en aquelles entitats s’hi feia de tot. Jo, concretament, fins que vaig anar a fer la mili, hi feia teatre, ballava a l’Esbart Maragall, jugava a bàsquet en el JACE (les sigles de Jace crec que volien dir Joventud de Acción Católica Espanyola), també jugava a Tenis Taula, participava en una cosa que en deien l’Aspirantat i, fins i tot, en una de les juntes de la casa vaig ser nomenat Vocal de Pietat, Vocal de Pietat!!!, suposo que aquell dia em devien trobar amb les defenses baixes, perquè jo era l’encarregat d’organitzar, ni més ni menys, que el Rosari de l’Aurora, l’Hora Santa, les celebracions de la Setmana Santa i jo que sé que més de la parròquia de Sant Andreu.

No us parlaré gaire del meu pas per alguna d’aquestes seccions casalenques, per què la veritat és que no vaig ser un crack en la majoria. És més: en un partit amb el JACE vaig ser, i no sé si hi ha més precedents al món, l’autor aplaudíssim d’un bàsquet en la meva pròpia cistella. L’entrenador em volia escanyar. Vull recordar que el Jace, jugava aquí davant, al costat de l’església, on encara avui dia es conserva alguna cistella, però ara la pista està oberta a tothom i aleshores estava delimitada per una tanca. Encara recordo amb esgarrifances aquells entrenaments nocturns, aquella dutxa, aquella aigua, no freda, no, gelada i sobretot, sobretot, les esbroncades que em clavava el sempre recordat Mossèn Josep Casanovas des de la finestra de la rectoria.

A l’Esbart només m’hi posaven quan es tractava d’una dansa amb poques floritures o més aviat de caràcter divertit. Quan ara veig una actuació de l’Esbart Maragall, penso la sort que vaig tenir, perquè aleshores la cosa ens la posaven més fàcil. Avui només serviria per aguantar el pal del ball de cintes.

En el teatre, possiblement per herència, per ADN, sí que hi tenia una certa traça. Però mai m’hauria imaginat que acabaria fent del teatre la meva professió. Era una activitat fantàstica, un divertiment que m’agradava i molt. Jo és que m’ho passava pipa, i a més, no recordo ni que passés nervis. Vaja, que jo era un autèntic irresponsable, com més llarg era el paper més gaudia. Ara em passa exactament tot el contrari. I em fotia uns farts d’estudiar, perquè jo no tenia la tècnica del meu pare, sabeu. Jo si no em sabia el paper no gaudia, no m’ho passava bé. I és clar, sempre me’l sabia, però és que sempre. L’apuntador del Casal, l’entranyable Quim Radigales, un apuntador de primera divisió, quan em tocava parlar a mi, ja no em donava lletra, callava i només m’anava seguint per si de cas em perdia.

I això que jo explico del Casal, perquè és el que conec de primera mà, segur que era el mateix que passava als Lluïssos, als Padres, a La Lira, als Catalanistes. Hi havia una quantitat d’actrius i d’actors a Sant Andreu que feien feredat. Si ara poguéssim veure per un foradet alguna d’aquelles representacions, que pensaríem?, ens posaríem vermells de la vergonya? No ho sé, però tinc la sensació que no, que hi havia molta qualitat i la màxima dignitat en aquelles representacions. I si a més a més valorem que es feien amb el temps que es feien, jo crec que quedaríem de pasta de moniato.

Afortunadament, la majoria d’aquelles entitats, per no dir totes, encara les tenim en peu avui en dia, amb més o menys activitat però ben vives. Algunes han perdut el local original i fan les seves activitats en altres indrets, però també en tenim de noves, com el rescatat Ateneu Obrer, el Centre Cívic, tots als nous equipaments culturals de Can Fabra, o el SAT. El SAT!!, per fi un autèntic teatre estable a Sant Andreu, una de les reivindicacions del barri i que un grup de teatre de casa nostra va estar a punt de fer realitat a finals dels anys 70: parlo, és clar de L’Ou Nou.

Deixeu-me que valori el que va representar un grup com L’Ou Nou en aquells moments, el fet de voler aconseguir un teatre estable per la nostra barriada. L’Ou Nou estava format per gent provinent de totes les entitats del barri i que teníem un afany comú: dignificar el fet teatral, i sempre en català. No ho vàrem aconseguir, l’aventura va durar el que va durar, però sí que voldria recordar que en una crítica publicada en un dels diaris més importants de la ciutat, s’escrivia que si es volia veure teatre de qualitat en aquells dies, era precís que l’espectador agafés el Metro i es desplacés al Casal de Sant Andreu.

I també vull posar en valor la quantitat de gent que d’aquell grup van acabar fent del teatre, del cine o de la televisió la seva feina definitiva; i per donar només els noms més significatius, (no em perdonaria deixar-me’n cap, encara que alguns són prou coneguts), vull senyalar en Joan Bas i en Jaume Banacolocha que varen aixecar una productora de televisió, Diagonal T.V., que avui en dia és una de les més importants de l’estat espanyol i que és la responsable directa de sèries tan conegudes a casa nostra com: Ventdelplà, Temps de Silenci, Kubala, Moreno i Manchon, Infidels o Mirall Trencat i a nivell estatal: La Señora, Isabel, Amar es Para Siempre, La República, Carlos Rey Emperador o La Catedral del Mar.

És una enorme alegria això del Centenari del Casal. Suposo que les altres entitats andreuenques, ho ignoro, si no ho són de centenàries, els hi deu faltar ben poc. I jo voldria dedicar aquest modest pregó a totes elles, i quan parlo d’entitats vull recordar que darrere de totes elles hi ha milers d’andreuencs que hi han deixat hores i hores, dies i dies per tirar-les endavant, perquè aquestes iniciatives no funcionen per si soles, necessiten gent que de forma totalment desinteressada hi dediquin una bona part del seu lleure.

Voldria estimular-vos a tots els que esteu aquí baix escoltant-me que si no esteu vinculats a cap entitat del barri, feu un pas endavant i us en vinculeu. Són una font de creativitat, de compromís, una magnífica manera de fer país. Perquè fer país cada dia és més necessari. És participar d’una manera efectiva en fer, cada dia, un Sant Andreu millor, aquest Sant Andreu que tots nosaltres portem al cor, aquest Sant Andreu del qual ens sentim tan orgullosos. Aquest Sant Andreu que ja fa més de 100 anys es va annexionar un poblet de mes al sud que es diu Barcelona.

I no voldria acabar aquest pregó, sense tenir un record molt emotiu per totes les persones que avui estan patint la pena de presó o de l’exili per haver endegat, per haver fet efectives, unes reivindicacions que una bona part de nosaltres, del poble, els hi vàrem demanar. Vull recordar a Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Joaquim Forn i especialment un andreuenc, l’amic Oriol Junqueres.

Cal que tornin a casa ja, cal que aquesta presó preventiva, aquestes penes injustes, desproporcionades, que insulten el sentit comú, i que fan posar la pell de gallina a qualsevol persona que tingui la més mínima sensibilitat, acabin. Cal que entre tots busquem una solució democràtica que tingui en compte el dret a decidir el nostre futur, i no és la presó, no és la repressió, no és la venjança el camí més adient.

I ja ni ha prou de rotllo, que he promès ser breu. Celebrem com cal la nostra festa gran, omplim els carrers, participem en els actes programats, passegem per la barriada, encara que enguany mes que passejar, haurem de fer una mena de gimcana amb tantes obres com hi tenim a mitges. I com diu el bon amic Pere Heredero, una institució del barri, feu-me el favor de ser feliços, amigues i amics.

Visca Sant Andreu i Visca la seva Festa Major.

Deixa un comentari

El teu correu no es publicarà.

*

Últimes notícies de Societat

Vés a dalt