La cantant i compositora euskalduna, Olaia Inziarte (Oronoz, Navarra, 1999). actua aquest divendres 6 de febrer a l’Ateneu l’Harmonia de la Fabra i Coats (20.30 hores), en un format acústic amb guitarra i piano per tal de buscar una connexió directa i sincera amb el públic. Una proposta en la qual la cantautora traslladarà a l’escenari del recinte fabril el seu univers personal, polític i paisatgístic.
Tot i que ja ha actuat dues vegades a Barcelona (en petit format i dins del cicle Primavera a la Ciutat, del Primavera Sound), aquest serà el seu primer concert del 2026 i el primer en un espai comunitari català com l’Harmonia. Precisament, la cantant valora especialment aquest entorn: “Per a mi és un gust immens poder habitar espais així i contribuir-hi una mica”.
Una trajectòria orgànica
El seu debut en solitari va arribar el 2022 amb Lehengo Lepotikan Burua, un treball que barrejava folk i electrònica en clau molt íntima i que li va valer una nominació a Millor Àlbum en Euskera als Premis MIN. Des d’aleshores, la seva trajectòria ha seguit un camí orgànic. “La meva música evoluciona al ritme que evoluciona la meva vida, de forma natural”, explica Inziarte. “Vaig començar sense grans expectatives i he tingut la sort, i també el treball, que m’hagin passat moltes coses bones”. Tanmateix, admet que “de vegades ha estat difícil de gestionar” i que, de mica en mica, tractar “d’agafar-li el truc”: “saber dir que no i enfocar-me en què vull aportar com a artista i què vull dir”.
En aquest sentit, el paisatge rural de Navarra i la seva manera pròpia de viure l’euskera impregnen profundament la seva obra. “De jove era més inconscient, però ara sí que ho faig de manera conscient”, detalla. “No només a nivell comunicatiu, l’euskera el parlem diferent al nord de Navarra que a Gipuzkoa, sinó que intento donar veu a la meva manera de parlar i escriure l’euskera; em sembla important que es noti d’on ve cada artista, el moment vital i històric que viu i el lloc on viu”.
Zerrautsa i l’EP Zura, les seves darreres obres
Aquest 2025 ha publicat Zerrautsa i l’EP Zura, dos treballs conceptualment units que parteixen d’un període de depressió. “Zerrautsa vol dir serradures”, recorda. “Quan vaig construir l’imaginari del disc passava per un període de depressió: tot em semblava mentida, estava enfadada amb el món. Pensava que si volia continuar fent cançons, havien de ser tangibles, arrelades a la terra”.
Segons relata, a l’hora d’escriure els seus temes “imaginava un arbre gran que simbolitzava moltes coses; per treure’n les cançons calia tallar la fusta i també treure les serradures (les coses no tan boniques que no queden en l’obra final, però que cal extreure). Vaig tirar per aquest concepte fosc, que em quadrava amb la depressió. Després, amb Zura (fusta), va ser una versió ampliada, però amb més llum i esperança, un cop tretes les serradures necessàries”, afegeix.
Autobiografia amb mirada crítica
Les seves lletres combinen l’autobiogràfic amb una mirada crítica al món que l’envolta. “Hi ha molta autocrítica: reivindiquem coses, però també tenim privilegis dels quals ens aprofitem sense adonar-nos-en. Sempre hi ha coses a millorar i intento assenyalar-ho”.
A més, tracta d’evitar etiquetes estrictes quan se li pregunta pel seu so: “No ho sé. Hi ha molts debats sobre què és ‘música en euskera’. Hi ha zones bascòfones i no bascòfones, molta immigració… Si algú de Pamplona fa una cançó en castellà o barrejada, ja no és música en euskera? Jo escric sempre en euskera perquè visc en euskera al meu poble, al nord. A nivell de gènere, faig el que em ve de gust segons el moment vital, però tot entra dins del pop. Ara bé, hi ha influències folk i de cantautores, sense cap mena de dubte”, rebla.
Envoltada d’artistes consolidats
Segons explica, les col·laboracions amb IZARO, Olatz Salvador o Gorka Urbizu han sigut clau en el desenvolupament de la seva carrera, però, sobretot, explica, li han generat més emocions quan han nascut de l’amistat. “M’il·lusiona molt quan són genuïnes, naturals, fruit d’una amistat. Amb IZARO i Olatz ha estat genial: som grans amigues, porten més anys i m’han obert camins, m’han ajudat a aclarir-me. Una de les més especials va ser amb Gorka Urbizu i altres artistes a Narantzazú, al monestir: vam cantar una cançó d’Oskorri amb membres del grup, Amorante… Vaig tocar la trikitixa (el meu instrument principal), que mai toco en directe. Va ser increïble”.
Pel que fa a cantar en castellà, la seva decisió és ferma i militant: “Escric en euskera i no és que em sigui més fàcil. De fet, en castellà em surt més fàcil i més sincer, perquè consumim contingut majoritàriament en castellà. Al final és una elecció política i militant: prefereixo que em costi deu vegades més però quedar-me a gust. És la meva llengua materna, la meva forma de viure”, se sincera.
La relació amb els escenaris
Si bé molts artistes asseguren que on se senten més còmodes és sobre la tarima, Inziarte és totalment sincera en aquest sentit: “Soc més d’estudi que de directes, però m’agraden els moments espontanis del directe amb la banda, parlar, fer mini monòlegs i riure. A vegades dic coses i després penso ‘per què ho he dit?’, però m’agrada compartir de forma sincera. Amb cançons tan íntimes, parlar davant de gent et deixa molt vulnerable, però és maco”.
Què espera trobar entre els espectadors que la vagin a veure a Sant Andreu? “Fora d’Euskal Herria, el públic acostuma a ser gairebé 100% euskaldun que viu allà. Ara bé, m’agradaria que hi hagués gent local; catalans que busquin alguna cosa diferent, i compartir-ho amb ells”.
Fotografia | Olaia Iziarte, en una imatge d’arxiu // CEDIDA
