El Centre d’Art Contemporani, ubicat a la Fabra i Coats, ha obert un nou capítol, sota la direcció de Clàudia Elies, amb dues exposicions que, sense pretendre-ho, convergeixen en el cos femení com a eix: LALIRIO, de Fuentesal Arenillas, i Strawberry Fields, la videocreació de Julia Montilla que va guanyar l’11a edició del Premi de Videocreació. Les exposicions es poden visitar fins al 12 d’abril del 2026.
LALIRIO: roba que esdevé escultura i memòria
A la planta baixa, Carrusel impacta com una gran columna vertebral de peces de roba penjades entre els pilars i vidrieres de l’antiga fàbrica fabril. “És una correspondència entre dos artistes”, explica Clàudia Elies. Fuentesal Arenillas i Itziar Okariz van intercanviar peces que responien a desitjos concrets: “Vull un pantaló que serveixi per a dues persones” o “vull una jaqueta que em pugui posar els veus, però que no sigui prou gran per posar-me sencera amb algú altre”, assenyala Elies. El resultat dialoga directament amb el passat tèxtil del recinte: “Quan agafo el càrrec al maig i vull fer la primera exposició, sí que em sembla molt important que això estigui fet amb teixits, amb fils i que d’una manera poètica dialogui amb la fàbrica”.
A dalt, Imaginaria i Caracolas són producció nova per a l’espai. El títol LALIRIO ve d’una figura errant i del lliri de mar: “LALIRIO opera aquesta idea de cicle en general i de repetició”. Les artistes insisteixen que “la repetició és una manera d’entendre i d’arribar fins al fons amb la forma”. En aquest sentit, cal destacar que les peces no es poden tocar, malgrat la curiositat tàctil que puguin despertar: “L’exposició és simplement visual i espaial”, recorda la directora.
Strawberry Fields: la duresa sota la bellesa dels camps
A sala fosca, el vídeo de Julia Montilla, que dura 65 minuts en bucle, submergeix a l’espectador als camps de maduixes de Huelva. “Ella el que fa com a punt de partida és utilitzar-se les jornaleres de Huelva i de la collita de la fruita”, diu Elies. El treball traça continuïtats entre colonialisme històric i extractivisme actual: “Ara és l’encarnació d’una figura migrant de països com el Marroc o de l’est d’Europa, però antigament també hi havia hagut aquests desplaçaments”.
Les imatges són “molt poètiques, que a priori potser encarnen aquesta duresa, però després la duresa la vas veient a poc a poc, sense ser molt punyent”, afegeix Elies. Per protegir la confidencialitat de les protagonistes, s’ha decidit que aquestes en cap moment surtin en primera persona.
Un centre que vol ser diverses veus
A parer de Clàudia Elies, l’objectiu és que “el públic vegi que aquest centre ara ha entrat en un nou cicle, que hi passaran coses molt diverses, que tenim espai per la poesia, per la bellesa […], però que alhora també tenim espai per tocar temes d’actualitat, per temes que són necessaris i que són més documentals i menys estètics”. L’antiga fàbrica, per tant, continuarà entrelligant els fils de memòria amb els de les noves tendències artístiques.
