Molt bon dia, andreuenques i andreuencs! No puc explicar amb paraules l’emoció que sento de ser avui aquí. Des que l’Anaïs i tota la comissió de festes em va fer aquest regal que cada dia pensava: com estar a l’alçada d’un pregó d’un lloc que m’ha donat tantes coses?
Jo vaig néixer i créixer aquí, igual que la meva família paterna. Tinc la sang andreuenca que em corre per les venes amb un orgull i una sort que suposo que totes les que sou aquí sou capaces d’entendre.
Vaig aprendre a caminar al carrer Cabrera i l’escoleta em quedava just a la cantonada, “El Palomar”. Els primers records que tinc de la meva vida són allà: corrent, jugant amb globus d’aigua, pintant, escoltant música… Una infantesa feliç que acabaria de ser-ho també a l’Escola Mestre Enric Gibert i Camins. Allà vaig conèixer molts amics que segueixo tenint a dia d’avui, una escola on la comprensió i el respecte passaven per davant de qualsevol cosa. Una escola que va ser llar.
Paral·lelament, i ja de ben petita, l’escenari em cridava, i els meus pares em van apuntar a l’Esbart Maragall, al Casal Catòlic. És ben cert que els meus primers escenaris van ser els carrers de Sant Andreu i sempre coincidia que el dia abans de totes les actuacions em posava malalta. Suposo que era fruit del nervi i de la responsabilitat que ja tenia allò per a mi, pujar-me a un escenari.
La meva adolescència la vaig passar a l’IES Valldemossa, un espai que compartia amb persones de llocs diferents. Allà vaig poder obrir perspectives i abraçar la diversitat. I no només això: gràcies a la meva estimada professora d’història de l’art, Dolors Sanahuja, vaig saber, un cop més, que amb l’art connectava d’una manera molt especial.
I tot això, tenint la sort de poder passar les tardes anant al Fabra, al Club Natació Sant Andreu. La piscina que em va ensenyar a nedar i on acompanyada dels meus avis, aquell lloc es convertia cada dia en el meu pati preferit.
Una infantesa preciosa que la dec, sens dubte, als meus pares. Propietaris de l’herbolari més bonic de Sant Andreu, “Les Herbes”, al costat de Fabra i Puig, i uns pares incansablement treballadors que m’han ensenyat què és el sacrifici i la feina ben feta. Us estimo molt, papes. Des d’aquí vull defensar el comerç de proximitat i aplaudir els qui tiren endavant el seu negoci com ho han fet ells.
Actualment, i sobretot aquests últims mesos, he reflexionat sobre la sort que tenim les persones de néixer en un lloc o en un altre. Pur atzar que no sabem d’on ve. Aquestes reflexions em fan recordar, de nou, la immensa sort d’haver nascut on he nascut i la responsabilitat de no oblidar-me dels que no han tingut ni tenen les coses tan fàcils com jo.
Em trobo moltes vegades perseguint l’esperança d’un món millor i més igualitari per a totes i tots. Però això sembla un miratge, veient tot el que ha passat aquests últims mesos. Un genocidi al poble de Palestina orquestrat per Israel. Un genocidi televisat del qual totes hem estat còmplices. Des d’aquí vull cridar: Llibertat per Palestina!
En una de les últimes obres de teatre en què he treballat, El Massilia, de la companyia “La Jarra Azul”, companyia veïna d’aquí, on amb ells vaig començar a fer teatre a l’escola, destacàvem les persones que, amb petits actes, fan un món millor. Almenys per a qui les envolta.
Això em porta a parlar del meu avi Eduard Molins, un andreuenc també de naixement, treballador de l’antiga Fabra i Coats i fundador a l’any 1998, juntament amb la meva àvia Lola Rosselló i altres companys, d’El Foment Sardanista Andreuenc. Un gran admirador del seu poble i un home que respectava i omplia de valors i amor a tothom qui tenia al seu costat. Un home que somreia per on passava, que estimava el seu poble i la seva gent, i que va fer del meu món, i sé de primera mà que de molts altres, un lloc millor. Persones generoses en què la comunitat passa per davant de l’individu. Una identitat pròpia no només del meu avi sinó també d’aquest poble. Ell hagués merescut molt més que jo ser avui aquí donant aquest pregó.
Per això també aprofito per donar les gràcies a totes les entitats, casals, colles, cooperatives, ateneus, associacions i un llarg etcètera que fan que aquest poble sigui el que és. I evidentment, no em vull oblidar d’anomenar la cultura i la seva importància, que ens recorda qui som, d’on venim i cap on volem anar.
Potser tot això és el que necessitem. Potser aquest esperit que compartim és el que ens portarà a frenar i a seguir lluitant contra les injustícies que, a dia d’avui, continuem carregant: les discriminacions, la dificultat per accedir a l’habitatge, la precarietat laboral… I no em vull oblidar tampoc d’alçar la veu per frenar aquesta extrema dreta. Perquè allà on creix l’odi, moren els pobles. I Sant Andreu és, i serà sempre, terra de convivència, respecte i lluita pels drets de tothom.
Gràcies a la comissió de festes per deixar-me ser avui aquí, sens dubte un dia que no oblidaré mai. I gràcies a tothom que amb el seu esforç fa possible aquesta trobada i aquestes festes.
Gaudiu d’aquesta Festa Major tan esperada: balleu, canteu i sortiu a les places i als carrers a celebrar. I sobretot, fem d’aquestes festes un lloc segur per a totes i tots. A Sant Andreu de Palomar, volem unes festes —i una vida— lliures de violències masclistes.
Molt bona Festa Major i visca Sant Andreu de Palomar!
Fotografia | Districte de Sant Andreu
