PAU: Bon dia, som en Pau i la Júlia, veïnes de Sant Andreu del Palomar. També som Ginestà, un grup de pop en català que du en actiu des del 2018, quan vam treure el nostre primer disc. Hem viscut sempre al barri, excepte en època universitària, i hem estat vinculats de diverses maneres al teixit associatiu i cultural. La meitat de la nostra família ha crescut a Sant Andreu, i a nosaltres, quan ens pregunten sempre diem el mateix: ens costaria molt viure a un altre lloc.
JÚLIA: Sant Andreu ens ha vist néixer, fer les primeres passes, agafar la primera bici, anar corrents a l’escola quan fèiem tard, potser també ens ha vist fent alguna campana, fent el primer petó, el primer passeig amb parella, fent una mica el punki pel carrer, ens ha vist molt contents, molt tristos, però sobretot sempre ens ha fet sentir molt a casa. De la mateixa manera nosaltres hem vist créixer Sant Andreu, hem vist com gràcies a la lluita del teixit associatiu i veïnal s’aconseguia l’Ateneu l’Harmonia, hem vist com es va parar l’afectació de cases del casc antic, com es feia i refeia el carrer gran, molts canvis de comerços…
Un record molt tendre que tenim és anar a la carnisseria del mercat de Sant Andreu amb la iaia, de ben petits, i que sempre li diguessin – Ai, Maria Rosa, que ben acompanyada vas avui!!, i és per aquests moments pels que t’adones de la sort que tenim de viure on vivim, i de com l’hem d’estimar i lluitar perquè cada dia sigui un lloc millor.
Quan ens van dir de fer el pregó de la Festa Major, el primer que vam pensar va ser en el nostre avi, i que segurament li faria moltíssima il·lusió viure-ho, i avui està aquí amb nosaltres compartint aquest moment. L’avi, un andreuenc de cap a peus, un home que va treballar a la Fabra i coats, que es va casar amb la carnissera més bonica del poble, que van passar una guerra i van saber què és la por, però sobretot què és la resiliència i la força.
PAU: Després de dos anys de pandèmia volem tenir un record per totes les persones que han perdut la vida a causa de la covid-19, i enviar una abraçada a tots els seus familiars. La pandèmia, però evidentment també el sistema capitalista, han empès a molts veïns i veïnes del barri a la precarietat més absoluta.
Patim un sistema que empeny a les classes populars a la misèria i que fa als rics cada dia més rics. A Sant Andreu cada setmana es desnonen famílies, i el preu del lloguer i de la llum no para de pujar, mentre que els sous, per qui té la sort de tenir feina són insuficients per cobrir les necessitats bàsiques. Els joves no es poden independitzar, i si ho fan han de marxar de Sant Andreu. En un pla més personal, m’agradaria que els meus amics puguin viure al barri, a prop de casa. I que totes aquelles persones que ho vulguin hi pugui venir a viure sense que el preu de l’habitatge sigui un impediment. Hem de ser un poble d’acollida.
JÚLIA: Ha de ser un poble d’acollida, i això és una cosa que vaig aprendre de ben petita gràcies als valors que em va donar el cau. Vaig tenir la sort de saber què és això que passa els dissabtes a la tarda quan un grup de joves s’ajunta, amb tot l’amor del món, per fer passar una bona estona als infants del barri, fer-los pensar, acompanyar-los en moltíssims moments, marxar de campaments dues setmanes a l’estiu i tornar a casa ben bruts però amb un somriure d’orella a orella.
A mi tot això m’ho va donar l’Agrupament Escolta Jaume I, que ara mateix estan baixant la pancarta, com s’ha fet històricament. Un aplaudiment molt gran pel Jaume I i per tots els caus i esplais de Sant Andreu, que són moltíssims i fan una feina increïble. També passa amb les colles de diables, n’hi ha moltes, què passa a Sant Andreu?, però també us dic, quines ganes de correfoc, de cercaviles, de fira, de concerts, d’actes de dia, de vermuts populars, de botigues al carrer, de veure el barri PLE DE VIDA!
PAU: Abans parlava d’amics i em vull recordar del Marcel Vivet i les 3000 persones represaliades per exercir el seu dret a la manifestació. Nosaltres sempre hem dit obertament que som independentistes, però és que això va molt més enllà de ser-ho, i és que s’està jutjant al jovent organitzat tan sols per les seves idees i més a més són acusats pel cos de Mossos d’Esquadra, un cos farcit d’extrema dreta.
Fa quatre anys Sant Andreu va viure un dels moments d’unitat popular més grans que recordo. l’1-O del 2017, que finalment ha servit de ben poca cosa, vam sentir com la majoria d’andreuencs de totes les sensibilitats remàvem cap a la mateixa direcció i ens fèiem forts a les escoles. Ens va omplir d’orgull i ens va recordar que més enllà de l’objectiu independentista, som un poble capaç d’organitzar-nos. Cal reactivar el barri culturalment i per això aquestes festes també ens fan molta il·lusió. Les primeres post pandèmia!
JÚLIA: I per acabar, m’agradaria recordar que és responsabilitat de totes fer de Sant Andreu un lloc segur, no tolerarem cap actitud masclista, LGTB-fòbica, racista, en general cap actitud de merda, però ni aquestes festes ni mai. Si durant algun moment et sents agredida, busca un punt lila, allà hi trobaràs persones preparades per abordar aquestes situacions. Si veus que el teu col·lega s’està passant de la ratlla, li dius. Si veus que el teu col·lega fa un comentari masclista, el fas callar. Si veus que el teu col·lega està assetjant algú, el fas fora. Perquè com he dit, és responsabilitat de totes, de totes.
El nostre pregó acaba aquí, però ens podreu veure el proper diumenge dia 5 a l’envelat de festa major, on farem un concert. Quines ganes!!!!
Ara, si, andreuencs i andreuenques, molt bona festa major!
Fotografia | Marina López
