De professió, arquitecte d’estructures. Poeta de paraula concisa, Joan Margarit ens presentava la seva autobiografia amb el subtítol: Infància, adolescència i primera joventut. Si a través de la poesia es pot seguir la vida, amb la narració podem seguir els seus poemes. I contràriament als versos “No era lluny ni difícil“, ens descobreix que en la seva vida hi va haver de tot: guerra, mort, canvis constants de domicili (per tant de geografies, d’amistats), viure separat de la mare, viure lluny del pare. Res que fos fàcil. I ens ho explicava fa quatre dies, ja vell, quan tots aquests episodis li quedaven lluny, episodis que per a molts ens és història passada.
La narració de la biografia és acurada. En la tria de cada paraula i en les descripcions s’hi respira una senzillesa aparent. Tot està calculat, com en les estructures dels edificis, la bellesa està en l’equilibri, res no pesa més del compte. Quan hi ha dolor és el dolor en si el que ens transmet el valor de la vida. En el prefaci cita Coderch: “Una casa no debe ser ni independiente, ni hecha en vano, ni original ni suntuosa”. Així ell entenia la poesia i és així com descriu la seva vida. Sense floritures, a cop sec.
El dolor i la por són dues constants. Mai hi ha alegria, més aviat una felicitat continguda, com quan relata el seu naixement: “Vaig néixer a la una de la matinada […] Tots van brindar amb un xampany que guardaven per l’ocasió. Faltava un mes i mig perquè comencés la batalla de l’Ebre, de la qual el tiet Lluís sortiria duent a l’esquena un company que un projectil de morter havia deixa cec”. És d’aquesta manera que ens descriu el context històric que li va tocar viure. Amb la pobresa com herència dels avis, per tirar endavant enmig de la guerra i la postguerra, només va tenir com a eines el treball, la rudesa dels sentiments i la necessitat de sobreviure. I és així com va aconseguir sobreposar-se i convertir en fàcil allò que per a tothom hauria estat difícil.
Quan el senties parlar, quan recitava la seva poesia, t’adonaves que la seva felicitat raïa en la perspectiva dels anys passats, del dolor superat i el plaer de veure que assolia “el temps de la tristesa protectora”.
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
Joan Margarit