Fins a 340 metres de parets, terres i sostres de les singulars cases del barri de pescadors del Cabanyal (València) han aterrat a la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Sant Andreu de Palomar. Ho han fet en el marc d’una singular exposició que s’inaugurarà aquest 18 de maig: ‘Arxiu Cabanyal. A la memòria del lloc’, en què es mostra fins al 6 d’octubre un enorme rotlle de tela que conté fragments arrencats de les cases que anaven a ser enderrocades dins el pla urbanístic del Partit Popular (PP). El seu objectiu no era pas un altre que obrir una avinguda sobre la runa dels edificis protegits pel seu valor patrimonial.
Així doncs, la tela exposada conté els fragments originals arrencats directament, amb una tècnica que han desenvolupat les artistes valencianes Patricia Gómez i María Jesús González. Formades en el mètode del gravat i l’estampació, van tenir la idea per casualitat, tal com explica Gómez: “Vam estendre una tela que preparàvem per a una imprimació i va quedar enganxada a la paret. Era una paret molt vella i van quedar enganxats tots els fragments, ens va agradar molt com va quedar”.
Totes dues van començar a investigar com aplicar la tècnica en una masia abandonada. Un cop perfeccionada la tècnica, van decidir aplicar-la de forma massiva al barri del Cabanyal. Va ser entre 2007 i 2008, 10 anys després que l’Ajuntament de València iniciés el pla que pretenia allargar una avinguda per sortir al mar, tirant per terra 1.600 cases, inclosos edificis protegits. “Al final no es va fer, però el barri igualment es va degradar, ja que a causa de la incertesa de si s’acabaria fent o no molta gent va marxar”, comenta Gómez. Era, doncs, una oportunitat de construir un arxiu d’una memòria destinada a ser destrüida per les màquines excavadores.
Arrencar per arribar a capes profundes
A simple vista, els barcelonins pensaran ràpidament en les pintures romàniques exposades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que van ser retirades de les esglésies de la Vall de Boí amb la tècnica de l’strappo. Però el que ha fet la parella valenciana no és el mateix: mentre que l’strappo serveix per traslladar la capa visible de la pintura, la tècnica d’arrencat que elles han anat perfeccionant amb els anys s’emporta totes les capes.
“Els restauradors que fan servir l’strappo es posarien les mans al cap amb la nostra tècnica. La nostra tècnica té una intenció més pictòrica. Es produeix una traducció del mur sobre la tela que no t’esperes i aprofundim més en estrats més interns de la paret”, comenta María Jesús Gonzalez. Patricia Gómez apunta també al simbolisme “d’omplir els buits, ja que el buit es torna negre perquè ho fem sobre una tela negra”.
De fet, la tela que presideix el terra de la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani era d’una casa pintada de color blanc immaculat, però per sorpresa seva, en arrencar la pintura, va aparèixer un vermell intens amb què s’havia pintat abans, que és el que poden veure els visitants. I les del costat, verdes, s’amagaven sota una altra paret blanca. Això els permet connectar amb els seus orígens dels gravats, exposant el negatiu, les capes més internes i que quedaven amagades i que ara són el centre de l’exposició.
Un arxiu a escala 1:1
Van anar cosint cada tela una a una fins a poder conformar una gran bobina de 340 metres i 314 quilos. Ara bé, tot i haver treballat en deu cases i haver obtingut 26 peces estampades, només se’n mostra una petita part: malgrat que la sala és gran, no es pot desplegar més. De fet, és d’esperar, ja que “es tracta d’un arxiu a escala 1:1“, ressalta la curadora de l’exposició, Joana Hurtado Matheu, a qui li interessa que “no poder veure el rotlle sencer ens fa voler saber més“. La tela hi és, sí, però està enrotllada.
El rotlle es complementa amb una documentació de tot el procés que van seguir. “Es tracta de dividir el procés d’arxiu en diferents parts”, explica Hurtado. Començant per la part física, que és la tela, es continua amb la documentació del procés, amb vídeos que ensenyen com ho van fer, documents periodístics per contextualitzar el procés urbanístic del Cabanyal o totes les sol·licituds que van fer per aconseguir que els deixessin arrencar les parets. “Era un moment delicat i molts veïns no es fiaven de nosaltres, vam estar a punt de desistir”, confessa Patricia Gómez.
Però ho van aconseguir, i tots els edificis estan també catalogats amb les seves corresponents fitxes (que seria el tercer pas en el procés de l’arxiu), “muntats sobre una falsa paret, per obrir la paret”, apunta Hurtado. Per últim, un àlbum de fotos de les cases encarna l’últim pas de l’arxiu, la memòria fotogràfica, que Hurtado vincula amb els àlbums de fotos familiars, tot reivindicant posar en valor la vida domèstica que es va viure en aquelles parets i, alhora, la relació entre els objectes que veiem i el món exterior. “Són 300 quilos de tela travessats per la política i alhora per la quotidianitat”, rebla Hurtado.
L’exposició, que obrirà les seves portes aquest dissabte, també es podrà visitar al llarg de la Nit dels Museus.
