Han passat més de dos anys des dels primers empresonaments arran del referèndum d’autodeterminació de l’1-O. El 16 d’octubre de 2017, la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela va decretar presó sense fiança per en Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per haver exercit els drets de manifestació i d’expressió. Poc després els seguirien Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Dolors Bassa. Des d’aquella data, el 16 de cada mes, es van anar convocant concentracions de protesta a les places de tot el país per reivindicar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. A Sant Andreu també, com no podia ser d’altra manera, i des d’aleshores la plaça d’Orfila ha estat l’escenari d’aquelles concentracions mensuals que el gener de l’any passat es convertiren en setmanals.
La plaça d’Orfila, o el que durant segles va ser l’esplanada del davant de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, ha estat sempre un indret, símbol de revolta, de lluita i de reivindicació nacional; des de les trobades de pagesos del sindicat remença el s.XV, que lluitaven per aconseguir l’abolició de les odiades servituds, els mals usos i el lligam a la terra, passant per la revolta dels Segadors, la de les Barretines, la de les Quintes del 1845 amb el Noi Baliarda al capdavant o ja a la dècada dels 70, en ple segle XX, quan la parròquia de Sant Andreu va ser escenari de la lluita antifranquista, acollint assemblees de treballadors, reunions clandestines de partits i sindicats o funerals com el de Puig Antich i d’altres, un enfilall de lluites contra la repressió i pels drets socials, laborals i polítics.
La plaça s’ha convertit en escenari i punt de trobada habitual de tot tipus de reivindicacions fins i tot quan no hi ha cap convocatòria per part d’entitats socials, partits o plataformes vàries.
Gent de totes les edats i perfils s’autoconvoca a Orfila, sigui el matí o a la tarda, quan es fa pública una concentració a la plaça Sant Jaume, el Passeig de Gràcia o a qualsevol punt cèntric de la ciutat. El sentiment de pertinença a Sant Andreu és cada vegada més fort i es manifesta en aquesta i en moltes altres qüestions, formant cercles expansius de major o menor intensitat.
Les concentracions han anat evolucionant en contingut; la lectura de manifestos i cartes dels presos ara també van acompanyades d’un espai cultural on tenen cabuda, textos teatrals i poesia llegits per actrius i actors convidats, música i dansa, petites xerrades per part d’historiadors i vivències de represaliats d’abans i d’ara explicades en primera persona.
Mirades que es creuen als carrers, bars o restaurants i es fan còmplices del que expressen, on no calen les paraules. Tothom interioritza que aquesta història personal i col·lectiva formarà part del futur imaginari de tothom que hi participa, com ho va ser la lluita antifranquista en les generacions més grans.
Quan el 14 d’octubre es va saber la sentència del procés, l’esclat de la protesta va desbordar les places i carrers. A Sant Andreu, a les concentracions de la plaça d’Orfila s’hi van afegir els talls diaris de la Meridiana. Fins i tot s’hi veu gent passejant amb gossos, que han incorporat a la seva rutina habitual anar a les concentracions de cada dijous a Orfila o als talls diaris de la Meridiana.
L’illa de Sant Andreu Arenal convertida en metàfora d’unió i cohesió entre dos districtes, que fins el 1984 n’eren un de sol i des de segles enrere formaven un municipi independent de Barcelona. Gent de Sant Andreu, Sagrera i Nou Barris fan seva aquesta inhòspita frontera durant dues hores de manera coordinada i autogestionada. Ja s’ha superat amb escreix un centenar de dies, que no semblen tenir fi fins que els presos polítics i exiliats tornin a casa definitivament.
