La cantant, model i actriu, Júlia Molins, tornarà aquest any als carrers on va créixer, però ho farà des d’un altre escenari: el balcó de l’Ajuntament de Sant Andreu, per tal donar el tret de sortida a la Festa Major 2025. Allà, compartirà un pregó que no només repassa la seva trajectòria, sinó que celebra la comunitat que l’ha vist fer-se gran. Per a ella, Sant Andreu no és només un lloc: és l’espai que l’ha modelat, les persones que l’han acompanyat i la cultura popular que ha marcat el ritme de la seva vida.
Quan a la Júlia Molins li van preguntar si volia ser la pregonera de la Festa Major no s’ho va acabar de creure. Sant Andreu és testimoni de les seves primeres passes dalt d’un escenari, un inici que l’ha portat a ser una actriu reconeguda dins el panorama cinematogràfic. Molts la coneixen per la seva actuació a audiovisuals com Valeria, Cites Barcelona o Seis hermanas, però pocs saben de la seva vessant andreuenca. Parla del pregó com a un “premi” que li arriba des del lloc on es va criar, on, encara avui, hi torna constantment per retrobar-se amb la seva família.
Quan et van proposar ser pregonera, com ho vas viure?
Amb una il·lusió immensa. La proposta em va arribar al juny per part de l’Anaïs, membre de la Comissió de Festes de Sant Andreu. Va venir a l’estrena d’una obra que jo feia perquè un amic seu actuava amb mi. A la sortida em va dir: “Júlia, t’agradaria fer el pregó?” Ja m’ho havien proposat l’any passat, però no vaig poder i em va fer molta ràbia perdre-m’ho. Així que quan aquest any m’ho va tornar a dir, vaig sentir una alegria enorme. Tot i això, no m’ho esperava del tot. Sempre tens aquell punt de: ”I si aquest any decideixen donar-ho a algú altre?”. Fins que no m’ho van confirmar, no ho vaig viure com una cosa segura.
Sant Andreu ha estat sempre molt present en la teva vida.
La meva família paterna és d’aquí. Vaig néixer i créixer a Sant Andreu: primer al carrer Cabrera, i després, quan tenia uns deu anys, ens vam mudar al carrer Gran de Sant Andreu. Hi vaig viure fins que em vaig independitzar a Madrid als 22 anys. Temps després vaig tornar a Barcelona i, tot i que ara ja no visc a Sant Andreu, hi vaig cada setmana perquè hi tinc la meva àvia. I perquè, en el fons, encara és casa meva.
Quins records et venen al cap quan penses en la Festa Major?
Moltíssims. Les festes de Sant Andreu formen part de la meva vida. Quan tenia 14 anys, encara no ens deixaven sortir de nit, i la primera vegada que ens ho van permetre va ser precisament per la Festa Major. Va ser la meva primera nit “de festa”, la primera borratxera, la primera vegada que anava a concerts nocturns a l’envelat… Recordo haver vist Obrint Pas i altres grups que ja ni sabria situar. També pujàvem sempre a la fira amb les meves amigues i muntàvem tota una tradició. I amb la Cercavila, de més jovenetes, ens disfressàvem i ens uníem. Són uns records que guardo amb moltíssim carinyo.
Què creus que fa especial aquest poble?
Té una identitat pròpia molt marcada. Té aquesta cosa de poble dins de Barcelona que el fa únic. També ha sabut mantenir el comerç de proximitat, que ha sabut conservar la seva gent. I és molt reivindicatiu. Crec que moltes de les coses que m’han format com a persona (la consciència social, la manera d’entendre els altres…) provenen directament d’haver crescut aquí.
I com viuen la notícia la teva família i el teu entorn més proper?
Amb una il·lusió enorme. Per mi, la família és una de les coses més importants de la meva vida, i tot ho hem viscut sempre plegats aquí. La meva àvia està encantada. Recordo que la meva mare sempre em deia de broma que un dia acabaria fent el pregó… i mira. És un honor, és com si m’haguessin donat un premi. No ho hauria imaginat mai.
Com ha estat el procés d’escriptura del pregó? Què t’ha inspirat?
El pregó és un repàs emocional de la meva vida a Sant Andreu. Vaig començar a pensar-hi des que m’ho van dir al juny, i amb el temps s’ha format sol. Un punt de partida important és la figura del meu avi, l’Eduard Molins, que va ser un home molt implicat al poble. Va ser un dels fundadors del Foment Sardanista Andreuenc i sempre va treballar per la comunitat. Jo vaig créixer amb aquesta idea: pensar en el poble, deixar l’individualisme de banda, apostar per fer les coses plegats… Volia reivindicar això: que si ens unim, anem més lluny. I més en un moment com l’actual, amb guerres, amb l’extrema dreta pujant… Tenir cura de la comunitat és vital.
T’imposava d’alguna manera el repte de ser la veu que inaugura la Festa Major?
Al principi era sobretot respecte. “Com puc estar a l’altura?”, pensava. Però escrivint-lo, vaig decidir fer-ho a la meva manera, sense intentar imaginar com havia de ser un pregó. Sense comparar-me amb ningú, sense imposar-me si havia de ser llarg o curt. He acabat fent un text molt meu, molt emocional, és com una carta d’amor al meu poble.
Parles també de la teva vessant com a actriu?
Una mica sí. Explico que de petita ja m’encantava actuar i ballar, i els meus pares em van apuntar al Casal Catòlic i al Centre Cultural Els Catalanistes. Els meus primers escenaris van ser literalment els carrers de Sant Andreu: actuava a activitats, a la Cercavila, a les festes… Tenia 6 o 7 anys i, tot i ser tan petita, sentia aquella responsabilitat abans de pujar a escena. També hi parlo de la cultura, per mi, és fonamental defensar-la.
Quin rol creus que juga en la vida de Sant Andreu?
Un paper essencial. La cultura popular ens recorda qui som, ens manté arrelats. I, a més, molts espais culturals i moltes colles funcionen gràcies a persones que hi dediquen hores voluntàriament. Aquestes associacions són el cor del poble. Si desapareguessin, perdríem la nostra identitat. Per això al pregó hi poso èmfasi, perquè crec de veritat que cal cuidar-les i donar-les suport sempre.
Fotografia | Víctor Basco
