El diari independent de Sant Andreu de Palomar

‘Amb els cinc sentits’

Opinió

M’agrada llegir. Sobretot aquelles lectures que tenen un gust especial. Que es deixen paladejar.

Anunci Das Gestoria
 

N’hi ha que son, com va dir en Puntí no fa gaire per la ràdio, com les patates fregides: que en comences una i és un no parar. Si no recordo malament es referia als contes d’en Monzó, per què n’acabes un i encalces el següent amb la curiositat de “qui n’una me’n presenta ara i a veure com se’n surt”, i així un continu fins que t’has cruspit el llibre.

En el meu cas, associo les crispetes a les novel·les policíaques, d’intriga, aquelles que quan comences no-pares-no-pares-no-pares. És una lectura ansiosa, i passo les pàgines a la mateixa voracitat amb què em menjo les crispetes. Així recordo la lectura de la saga Millennium d’Stieg Larsson. D’altres permeten un descans i fer un glop de vi; són de ritme pausat, com les dels comissaris Salvo Montalvano, d’Andrea Camilleri i les de Kostas Kharitos de Màrkaris.

Hi ha una novel·la recent que l’associo al brioix. Ara ja no se’n venen, però jo els recordo com el millor berenar de la infància, el dels dies de festa: senzill, suau, dolç, gens embafador, amb aquella olor especial i el color torrat adequat. Així és com vaig degustar Canto jo i la muntanya balla. Un relat rodó, amb una aparent simplicitat de les coses quotidianes que toca la màgia i va del més profund de la terra fins més enllà del cel, de l’ànima, de totes les ànimes.

La poesia és com la xocolata, amb petits bocins ja n’hi ha prou, omple. Llegir Margarit o la Sònia Moll és com aquells bombons que a dins hi ha gingebre o taronja amarga: et desvetlla una sensació contradictòria, interpel·la, va més enllà de la bellesa, commou, desvetlla les papil·les i vols que el regust duri.

El meu postre ideal és el coulant de xocolata amb gelat de vainilla. Textures diferents que conflueixen. La combinació de la xocolata calenta, un poc amargant, amb el fred del gelat m’agrada. I el faig durar, me’l menjo a poc a poc, amb la mateixa calma que assaboreixo els contes de Caterina Albert. Si cal, rellegeixo i torno enrere per paladejar de nou un paràgraf, una descripció. No cal pressa. No és l’acció el que fa passar pàgines, sinó el gust pel gust, el plaer de la lectura i ser conscient que mentre llegeixes estàs vivint en una obra d’art.

És clar que hi ha gent que en lloc d’associar una lectura amb un menjar ho associa a un color. En plantejar-m’ho m’he adonat que per a mi Un món feliç seria d’un blau elèctric estrident, i en canvi Germinal una transició de colors terra. Amb la música també es poden trobar vincles, Les aventures de Tom Sawyer tenen ritme de blues, i les obres de Jane Austen sonen a Chopin.

I l’olor? Quin hagi llegit El Perfum té un compendi d’olors en tota la novel·la, la que més recordo és la pudor de peix i brutícia de l’inici. Els Pilars de la terra em fan sentir l’olor de les ciutats medievals, i en Segarra, a les seves memòries, la del carrer Montcada. Cims Borrascosos l’associo a l’olor de terra humida i Peter Pan a colònia fresca.

Quin gust, quin color, quina textura, quina música o quina olor tindrà la propera lectura?

Deixa un comentari

El teu correu no es publicarà.

*

Últimes notícies de Opinió

‘Road trip’

“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar
Vés a dalt