Àngels Chacón: “La independència no la tenim a tocar”

Amb motiu de la precampanya electoral, l’exconsellera d’Empresa i candidata pel PDeCAT, Àngels Chacón, ha visitat Sant Andreu de Palomar per tractar amb els botiguers i les entitats del territori les seves preocupacions i problemes derivats de la COVID-19. Una cita que des de L’Exprés de Sant Andreu hem volgut aprofitar per preguntar-li sobre el viacrucis pel qual passa la seva família política, l’estat del teixit empresarial, les noves modalitats de comerç i el futur del mercat laboral i de lloguer.

 

La darrera enquesta del CEO dona al PDeCAT entre zero i un únic diputat a la cambra catalana. Quina valoració en fa?
Aquestes enquestes s’han fet molt aviat i encara hi ha molta confusió respecte a si anem amb Junts o què som. Primer de tot he de dir que hi veig força cuina. No pot ser que partits d’extrema dreta amb la mateixa intenció de vot, com VOX, els donin sis diputats i a nosaltres cap. El més important és que nosaltres, diguin el que diguin les enquestes, tindrem grup parlamentari segur i serem decisius en el proper Govern de Catalunya.

La mateixa enquesta apunta al fet que Junts perdria entre quatre i sis diputats. Això és producte de la constant fragmentació d’una mateixa família política?
A mi només em preocupa que nosaltres tinguem representació i ser decisius en el proper Govern per condicionar i aplicar el nostre model de país. Centrats a seguir lluitant per la independència, però sobretot volem enfortir Catalunya, activar l’economia productiva i retornar el prestigi a les institucions d’autogovern que ara estan sota mínims.

Des que se sap la data de les eleccions hem vist diverses decisions polítiques que han aguditzat l’enfrontament entre formacions, com va ser el seu cessament de la conselleria d’Empresa o la purga de consellers a Barcelona. Creieu que des de Junts es vol prendre el capital polític que ha treballat el PDeCAT?
Són pràctiques d’algú que considera la uniformitat de pensament com el seu eix d’actuació. A Junts per Catalunya el PDeCAT va ser, com a mínim, una de les seves dues ànimes. La meitat. Si s’actua amb aquesta mena de purgues el que s’està dient és que no es vole cap mena de divergència, només uniformitat.

Quan parla d’aquest “algú” fa referència a Carles Puigdemont?
Estem parlant d’un partit polític que s’acaba de constituir, no estem parlant de persones. Pel que veiem, tolera malament i no acaba de pair la diversitat que té el moviment independentista i només vol uniformitat. Per això intenta esborrar o invisibilitzar qualsevol alternativa.

Abans teníem Convergència Democràtica de Catalunya que aglutinava totes aquestes famílies ideològiques. Des del seu punt de vista personal, és viable a mitjà o llarg termini conformar una nova CDC?
En aquests darrers anys nosaltres hem renunciat a defensar el nostre projecte polític. El que volem a partir d’ara és tornar a tenir veu pròpia. Evidentment intentarem convèncer a la suma i a la integració, com sempre hem fet. Nosaltres som els de Junts pel Sí, els de Junts per Catalunya… Sempre hem buscat fórmules de suma i això no ho pot dir tothom. Hi ha gent que ha buscat fórmules d’exclusió.

El punt àlgid d’aquesta suma de forces es va poder visibilitzar amb l’1 d’Octubre. Des de l’autocrítica, què ha passat pel camí perquè tot això s’hagi desintegrat?
El que ha passat és que en aquell moment tots ens vam posar d’acord per fer una cosa un dia, que era anar a votar. Ens posem d’acord quan hem de denunciar la repressió que estem vivint, però no ens posem d’acord, com és normal, quan s’ha d’implementar un model de país.

Per què?
Perquè com que la independència no la tenim a tocar, haurem de gestionar el dia a dia fins que arribem a la independència. I en el dia a dia cada opció política té un model de país al cap. Nosaltres entenem que no serem independents si no tenim una economia forta. Sinó, no ens en sortirem. I aquí entra tot plegat: tornar a generar llocs de treball, estar forts econòmicament i aportar benestar social al conjunt de la població. Ara va de projecte i és normal que hi hagi divergències perquè som partits diferents.

La vostra formació s’ha presentat com una de les més pragmàtiques en el context de crisi social i econòmica. Fins i tot va entrar a negociar els Pressupostos de l’Estat. És la línia a seguir?
Nosaltres no volem que se’ns faci escollir entre independència i economia, perquè volem les dues. Hi ha un element que és molt important: la greu crisi sanitària, social i econòmica que tenim. Moltíssima gent ho està passant malament; no només els botiguers o els autònoms. Tothom. Un país on el 90% de les empreses té menys de deu treballadors, pateix. La gent pateix perquè no té recursos i no té feina. En aquesta situació de crisi… qui és el valent que li diu a aquesta gent que no intentaràs buscar recursos i que et quedaràs mirant com passen els trens? Per responsabilitat el que has de fer és intentar obtenir tants recursos com sigui possible. Dialogar tant com calgui. I això no vol dir renunciar a ser independents algun dia, ni renunciar a res. Jo no tinc la consciència tranquil·la si no aconseguim el màxim de recursos per Catalunya.

Des de la seva experiència al Govern, fins a qui punt la crisi econòmica ha arribat ja o encara està per arribar?
Hi ha una combinació de dues crisis: la primera ja l’anàvem advertint des del 2019: hi ha una crisi de transformació de models productius. Què vol dir? Comprem diferent, tenim hàbits diferents, prioritats diferents… en altres èpoques potser les famílies gastaven més en roba i ara ho fan en tecnologia. I per l’altra banda tenim una crisi de demanda arran la pandèmia. La gran majoria de la societat ha vist com el seu poder adquisitiu ha disminuït i com ha canviat els seus hàbits de consum. La COVID-19 ha accelerat el que ja teníem i només ha faltat afegir el sector del turisme.

El doctor Argimon va constatar que no som un país ric que pugui injectar de forma infinita diners a les empreses i que ara mateix s’està fent un equilibri entre salut i economia. Aquests equilibris ens passaran factura?
És un fet que des d’abans de la pandèmia no s’havia apostat per l’economia productiva. Jo sempre m’havia queixat com a consellera que, dels 46.000 milions d’euros de la Generalitat, només es destinaven 232 milions al departament d’Empresa. Això és una vergonya. No som un país ric, cert. Aleshores anem a buscar recursos a fora; a Europa i a Madrid. Però també hi ha una altra cosa que no costa diners: comunicar, explicar i acordar amb els diferents actors el perquè de les mesures. Ara, en canvi, estem en una situació de caos i d’improvisació permanent. La gent ja no sap on és.

La darrera queixalada que ha fet el comerç electrònic al comerç de proximitat es mantindrà o es podrà revertir?
Té un petit punt de reversió. Pensem que la pandèmia ha fet que generacions que no estaven predisposades a l’e-commerce, com la gent gran, ha acabat aprenent a fer comandes per Internet. Si ampliem la població veiem que la generació jove ja té uns hàbits adquirits amb Internet i que han vingut per quedar-se. També hi ha una cosa que és la pedagogia, de la qual se’n parla molt però no s’acaba de fer. Si volem que els carrers segueixen plens, cal que pensem a on hem de seguir anant a comprar.

Aquest nou model virtual és un problema o una oportunitat?
Sigui problema o oportunitat, ho haurem de gestionar. D’entrada aprofitem tot el que ens ofereix el nou model per transformar els negocis que tenim. Si en una xarcuteria el propietari es queixa de què la gent no hi va tant, potser cal aturar-se a pensar per què no vénen a comprar. I a partir d’aquí començar a treballar conceptes com l’experiència de compra. Hem de competir amb la facilitat de fer una comanda per internet. Les estratègies de captació de clients han de canviar completament. Digitalitzar una vella estratègia no és sinònim d’èxit; el que hem de fer és transformar l’estratègia i això ho diu algú que ha estat al comerç de la seva ciutat quatre anys.

Des del Govern de l’alcaldessa Ada Colau s’ha començat a estudiar la taxa Amazon. Són beneficiosos o perjudicials aquests gravàmens?
No es pot lluitar contra els elements. No serem una illa extreta de tot el context d’allò que hi ha a la resta de territoris veïns. Hauria de ser un plantejament a nivell d’Estat i europeu. Quines taxes es paguen, a quines companyies es carrega i com es distribueix després, però a escala municipal dubto que sigui prou efectiva. Cal apel·lar a la consciència dels ciutadans, perquè són mesures que poden semblar molt fàcils d’aplicar. Parlem-ho  seriosament, perquè això amb un titular no s’arregla.

Moltes vegades parlem dels llocs de treball que generen aquestes empreses, però poques vegades de les condicions laborals. És possible aturar aquesta ‘uberització’ del mercat laboral?
Preguntem-nos… És possible aturar l’expansió d’un fenomen com Amazon? La població deixarà de comprar a Amazon? Aquesta és la pregunta.

Potser també Amazon ofereix productes a millor preu perquè no juga a les mateixes regles fiscals.
Això és una altra cosa i no s’arreglarà només amb impostos. Cal regular la contractació de professionals vinculats a les noves tecnologies i a la distribució. Parlem d’una precarietat invisible que s’ha de tractar, perquè no pot ser que hi hagi aquesta precarietat en les condicions laborals. L’altre cosa que cal fer és estudiar com combinem els elements tecnològics i les fórmules tradicionals de compravenda. Defugim dels titulars de dues o tres paraules i parlem de debò d’estratègia. Toca parar de simplificar les coses i treballar les coses amb gent que hi entengui, no només amb paraules que queden bé.

Fins a quin punt les administracions s’han cregut les oportunitats que ofereixen els polígons industrials com poden ser els del Bon Pastor o la Verneda i què poden fer perquè les empreses deixin de deslocalitzar-se?
En primer lloc t’has de creure la indústria i fins ara no ens la creiem. Que quedi ben clar que les persones que guanyen més han de pagar més impostos, però pensem quina política fiscal, d’innovació i gestió del talent estem fent per retenir empreses. Com estem ajudant a les empreses a adaptar-se a les noves tecnologies? Això és una selva. Si volem una adequació de la indústria al nou context, l’haurem d’acompanyar. A més, hem de fer política de captació d’inversions. Definir els nostres actius, anar-los a exposar. Senzillament hem de ser més competitius i això no va de sous com fa uns anys, es basa en la generació de coneixement.

En relació amb el poder adquisitiu, la pandèmia ha agreujat encara més la crisi habitacional. La seva formació política és partidària de la regularització del lloguer?
Nosaltres som contraris a la regularització del lloguer. Si hi ha persones que no poden finançar el seu lloguer, no han de ser altres particulars qui els compensin. Un exemple: algú que complementa la seva pensió amb un ingrés de lloguer mitjançant un pis que va aconseguir estalviant. A Catalunya ni tots són especuladors, ni tots els propietaris de pisos són gent que viu folgadament. Hem comprovat com a diferents països europeus que, quan es regula el lloguer, es desincentiven les noves promocions, es produeix una acceleració de les vendes, el mercat d’oferta de lloguer cau estrepitosament i els preus pugen. És un problema que han de resoldre les administracions amb més habitatge públic. No podem fer pagar als particulars aquest problema.

Fa molts anys que es parla de construcció d’habitatge públic i tot això és molt lent…
Doncs espavilar. Més lent i terrible és limitar el preu de lloguer; només cal que parli amb les immobiliàries. És com si li diguéssim a algú que pots guanyar tant, però que a partir de tant ja no pots guanyar més. Doncs potser aquesta persona dedica la seva energia en una altra cosa. Ens pensem que tots són grans multinacionals i grans tenidors i, per l’amor de Déu, som un país de petita i mitjana empresa. De família mitjana, a qui el banc no li dona res, que decideix comprar un pis i treure un lloguer. No ens confonguem, perquè aconseguirem que la gent comenci a fer inversions fora de Catalunya. Si volem un país tan proteccionista i eliminem la iniciativa privada, ja veurem després.