El diari independent de Sant Andreu de Palomar

‘Road trip’

Opinió

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences
(Kavafis, versió de L. Llach)

Banner Ajuntament 300x250
 

Ja fa unes setmanes que s’ha acabat l’estiu. Aquesta estació és, per se, sinònim de vacances i darrerament associàvem les vacances als viatges, i els viatges cada vegada eren destins més llunyans on el més important era l’estada, no el procés d’arribar-hi.

Enguany la situació ha canviat, ha fet un tomb com un mitjó. Qui ha pogut gaudir d’uns dies de vacances els ha destinat a descansar sense fer gaires desplaçaments i en viure l’ara i aquí; en fer passejades per la costa, pel bosc. Hem descobert la sopa d’all: sovint l’aventura es troba en els petits reptes de seguir un sender costerut, en perdre’s i recuperar la ruta, en les coneixences, en la convivència. El destí acostuma a ser una excusa per continuar endavant. A vegades és una simple excussió fins a un cim, o bé una passejada amb una colla d’amics el que ens transforma, el que ens motiva, el que ens enriqueix.

Les vacances són també dies de sol, d’amistat, de família, de calor, i de lectura. Molta lectura. I tenim la sort de poder fer llargues travessies sense ni moure’ns de la butaca de casa. Compaginar el gust de conèixer i compartir, de viure i veure, sent company de viatge de Jack Kerouac a La carretera, i fer llargs kilòmetres pels Estats Units dels 60, és genial. L’entremaliat Nils Holgersson, m’ha descobert la vida i llegendes dels lapons i de la gent de Suècia de principis del XX. He cercat l’Ànima de les persones mentre escoltava l’ànima dels animals, en el relat bestial, cru, trencador de Wajdi Mouawad. Amb Train kids he fet la ruta dels adolescents que fan més de 2000 kilòmetres creuant tot Mèxic, dalt de vagons de tren de càrrega, per tenir un futur millor. He acompanyat en Martin A 677 km de casa amb un germà absent, i he anat de Mostar a Viena en cotxe per anar a buscar algú. En aquest viatge tenia la sensació que jo estava asseguda al seient de darrere del cotxe com a observadora mentre la Sara i la Lejla es desplaçaven per la geografia de Bòsnia i pels reguerots que va hi va marcar la guerra; he compartit les converses i els silencis d’una amistat estranya que t’atrapa com s’Atrapa la llebre.

Bon viatge.
Bon viatge des de la butaca de casa i amb un bon llibre, és clar!

Deixa un comentari

El teu correu no es publicarà.

*

Últimes notícies de Opinió

‘Festa Major’

Matí de Festa Major. En lloc d’anar a escoltar el pregó com
Vés a dalt