El passat 1-O el diari ARA, on treballo, ens va demanar als periodistes que ens distribuíssim pels nostres barris i pobles per fer una gran cobertura de la jornada electoral. A mi em va tocar Sant Andreu del Palomar. A les cinc del matí ja era a les portes del Centre de Cultura Popular de Sant Andreu. Hi havia unes 80 persones. Feia una mica de fred i plovisquejava. Al cap d’una hora ja érem més de 300 persones. Hi havia gent de diferents formacions polítiques, recordo alguns Comuns i, evidentment, membres dels partits independentistes. També joves d’Arran i un amic anarquista a qui vaig haver d’explicar com es votava perquè era el primer cop que ho feia en tota la seva vida. També hi havia molts altres veïns, alguns coneguts i altres que no havia vist mai. Tot i la gentada, no se sentia soroll, només una lleugera remor.
De cop i volta va arribar una furgoneta blanca: es va aturar a les portes del Centre i dues persones van obrir el maleter. A dins hi havia les urnes. La remor va desaparèixer. Diria que la pluja també. De fet, tot es va aturar. De seguida, amb una coordinació impressionant, les persones van obrir un passadís entre el vehicle i la porta del Centre. En qüestió de set o vuit segons s’havia fet tota l’operació. Les urnes ja eren a dins i el vehicle havia desaparegut. L’emoció era increïble. Molts vam renunciar a intentar aturar les llàgrimes. “Silenci, silenci”, suplicaven algunes veus. Si hi havia agents a l’aguait, era important que no sabessin que “les pizzes ja eren al forn”. Però mantenir el silenci amb tanta emoció era un exercici titànic. Ni els més experts en les més variades tècniques de relaxació haguessin estat capaços de controlar tanta emoció. Algú va aixecar les mans a l’aire i les va començar a moure, a l’estil 15M, i tota la gentada va entendre que aquella era la millor manera per deixar escapar els nervis. Tothom va aixecar els braços per moure les mans i es va alliberar una part de la tensió. No tota. Durant aquella jornada, la més increïble que he viscut en tota la meva vida, la pressió es mantindria fins al final.
De fet, només uns minuts més tard va arribar la primera amenaça, en forma de dos agents dels Mossos d’Esquadra. Els concentrats, sempre en silenci, es van distribuir davant del Centre i van clavar la mirada als agents. Omplien tota la vorera i les seves mirades deien “no passareu”. Els dos agents caminaven a poc a poc sota la pluja amb la mirada baixa. Circulaven per la vorera del davant del Centre on estaven les urnes i ho feien enganxats a la façana. Semblava que es volguessin allunyar tot el possible de la porta que els veïns custodiaven. La seva expressió corporal deixava clar que eren plenament conscients que no tenien res a fer. “Mentre hi hagi tanta gent, no entrarem”, em va dir un dels agents amb la cara desencaixada. Mai havia vist una mirada tan humana sota un uniforme policial. Apostaria que aquell home era conscient de la violència que els cossos policials estaven a punt de fer servir aquell dia.
Com que la situació semblava controlada, vaig decidir anar al Baró de Viver. Tothom deia que era el col·legi electoral de Sant Andreu on hi havia menys gent defensant les urnes i vaig pensar que si els agents havien d’intervenir, començarien per allà. El meu raonament, com va quedar demostrat, era completament erroni. La Policia aquell dia buscava fer soroll, espantar i provocar el terror al màxim de gent possible. Volia reprimir allà on hi hagués més gent i més càmeres de televisió. Però en aquell moment, no ho sabíem. Vaig arribar a l’Escola Baró de Viver poc abans de les nou del matí. Només hi havia una trentena de persones i un vehicle dels Mossos d’Esquadra. Dic persones però hauria de dir herois. De seguida van començar a córrer les imatges del col·legi Ramon Llull. “Mireu, això és a l’Eixample, està passant ara”, deia un dels concentrats ensenyant el seu mòbil. Les mirades que observaven aquella petita pantalla barrejaven impotència, ràbia i desesperació. Un dels agents es va acostar i va demanar de parlar amb un portaveu. Un veí va anar fins al cotxe patrulla. Van parlar una estona i el veí va tornar per explicar-nos la conversa: “Diu que la Guàrdia Civil està carregant amb molta força en diferents col·legis. Que també passaran per aquí. Que no respectaran res. Que si venen, apartem els avis i els nens perquè res no els aturarà”. Allò era una bogeria. Els veïns es van mirar. No van parlar ni celebrar cap assemblea per decidir què calia fer. Ningú no es va plantejar marxar. Es van posar ferms davant la porta agafant-se entre ells dels braços. A esperar els cops. Els agents haguessin pogut superar fàcilment aquella cadena humana, és cert, però va ser més que suficient per bloquejar el derrotisme. Aquells homes i aquelles dones havien vençut la por.
Els nervis, en canvi, anaven a més. El sistema informàtic fallava, la xarxa s’omplia d’imatges de policies rabiosos apallissant persones i la sensació era que en qüestió de minuts, el ciberespai també aniria ple d’escenes de violència enregistrades a Baró de Viver.
De cop i volta, els veïns van veure què s’acostava un grup format per una vintena de joves. Durant aquella nit, alguns espanyolistes havien estat increpant i llançant coses a les persones que havien fet nit al col·legi. La primera sensació va ser que ara venien a enfrontar-se. El seu pas era decidit. “Qui són? No són del barri! Vénen cap aquí!”, deia una noia. La única pregunta que ningú no es va fer va ser “què fem?” Tothom sabia que només es podia resistir. Quan els joves eren a uns deu metres es van aturar. Els dos grups es van mirar fixament i un dels joves va entendre el que estava passant. “Ei, que venim a ajudar-vos. Som estudiants de la UB i ens han dit que aquí calia gent per protegir les urnes”. Els dos grups es van abraçar. Molts d’ells eren valencians. L’Escola Baró de Viver acabava de doblar la seva línia defensiva. Els problemes informàtics es van resoldre poc després. La gent va començar a votar. “Son unos hijos de puta. Yo no soy independentista, no tengo claro ni si me siento catalana, pero si pegan de esta a manera a mi pueblo, yo vengo a votar”, va dir una dona que havia vist les imatges de les primeres càrregues per la televisió. La senyora, que encara portava sabatilles d’estar per casa i la bata, es va posar a la cua.
A l’Escola Molí de Finestrelles també s’havien solucionat els problemes informàtics quan vaig arribar. Fora hi havia moltíssimes persones esperant pacientment per votar. També jo vaig poder exercir el meu dret. Ja era el migdia. Les forces policials havien entès que el que havien estat fent durant tot el matí era una bogeria i ja no van entrar a cap escola més. Jo vaig anar al diari a escriure però era impossible concentrar-se. Des d’aquell dia, no m’he pogut treure del cap el compromís i la determinació que van demostrar els veïns per defensar les urnes. Em sento un autèntic privilegiat per haver viscut aquella jornada i, també, per formar part d’aquest poble. Alguns dels polítics que ho van fer possible són actualment a la presó i la jornada va acabar amb més d’un miler de ferits, però com deia la pancarta dels Desperdicis desplegada aquest diumenge al camp del Granollers: “Vam votar, vam guanyar”.
Jordi Mumbrú és periodista i veí de Sant Andreu de Palomar
Fotografia | Les urnes arriben a l’Escola Ignasi Iglésias
