Eulàlia Comas: “El PSUC va batallar contra les col·lectivitzacions”

Juliol de 1936. El cop d’estat del General Franco fracassa a Catalunya i arreu comencen a sorgir experiències de col·lectivització liderades pels obrers. És sobre aquest context que Eulàlia Comas (Mataró, 1980) construeix el seu documental ‘Economia Col·lectiva. L’ultima revolució d’Europa’, que es projectarà aquest dijous a les 20h a la Cinètika amb la presència de la mateixa directora.

 

El film, que es va estrenar el 2014 al CCCB, ha guanyat premis als Estats Units i s’ha projectat a diferents cinemes dels Països Catalans i fins i tot a Alemanya. Comas, periodista de professió i desencantada amb el que havia viscut en les seva experiència a IB3 i a 8TV, treballa ara a Atzur Produccions, una petita productora creada per ella mateixa amb la voluntat de poder fer “coses més creatives”.

Es demostra interessada pels “períodes d’empoderament col·lectiu” i veu l’anarquisme com “una ideologia molt bonica”. Potser per aquest motiu ara treballa en un documental sobre una dona i la relació que té amb els seu company, un pres polític grec. Parlem amb ella de tot el que hi a darrere del seu documental:

Com decideixes començar?

Inicialment havia de ser un reportatge escrit, però al trobar en Joan Ullés, un dels que després seria protagonista del documental, em va encantar. A més, ell ja havia participat en la col·lectivització d’uns tallers a Terrassa. Té una memòria prodigiosa del que ha viscut. És una persona carismàtica i vaig pensar que calia de gravar-lo. Llavors va començar el documental.

Què se’n fa del reportatge inicial?

Curiosament, el reportatge escrit, que era per una revista històrica, mai es va arribar a publicar perquè em van dir que era un reportatge militant. Com que el documental no segueix la historiografia oficial se m’acusa de fer un treball militant.

Quin és el tema central?

El documental parla de les col·lectivitzacions que hi va haver a Catalunya del 36 al 39. Què vol dir col·lectivitzacions? Doncs que els obrers directament autogestionen les empreses. El 36 aquí el cop d’estat fracassa, gràcies en part als anarquistes. Molts empresaris marxen; a alguns els maten, altres són empresonats i els treballadors es fan càrrec de les empreses a partir d’assemblees.

Col·lectivització no és una cooperativa. 

És un pas més enllà, els beneficis són de la comunitat no dels socis. A Catalunya el 80% de les empreses van arribar a estar autogestionades. És una experiència brutal i malgrat això, en sabem molt poc. A les universitats s’hi passa d’esquitllentes.

Com ho trobes tu?

Jo hi arribo perquè inicialment estava interessada en les col·lectivitzacions agràries d’Aragó, però per una qüestió de pasta em vaig ficar a mirar què hi havia per aquí. Vaig començar a llegir llibres i em vaig quedar al·lucinada, sobretot llegint els llibres de l’Antoni Castells i Duran. Els seus llibres són els bàsics per entendre les col·lectivitzacions. El documental agafa com a columna vertebral dos dels seus llibres. Castells i Duran va fer la tesi sobre això i va guanyar un premi que incloïa la publicació d’un llibre que mai es va acabar fent. Perquè vegis que hi ha moltes reticències a parlar d’aquest període històric.

Explica’t…

Estem parlant d’una revolució llibertària i com diu al documental Jordi Viader, “aquí hi va haver dos tipus de vencedors. D’una banda, els franquistes, feixistes, la dreta, digues-li com vulguis, i de l’altra banda, els comunistes, l’esquerra, etc, no? Clar, la socialització, la van fer els anarquistes, que no estan ni a un costat ni a un altre, aleshores, a cap dels dels bàndols que escriuen la història els interessa reconèixer cap mena de mèrit a aquesta iniciativa revolucionària, fins i tot qüestionant la mateixa categoria d’iniciativa revolucionària”. A més, no podem perdre de vista que el PSUC va batallar contra les col·lectivitzacions.

El PSUC?

Diríem que el PSUC de la Transició si que va ser un partit molt antifranquista, però en aquella època era filostalinista i a Stalin en aquell moment no li interessava que la revolució del 36 triomfés. Anava a ser l’oposat al que estava passant amb la Revolució russa, jeràrquica i autoritària.

Com s’arriba a crear el clima perquè es doni aquesta “última revolució d’Europa”?

Des de mitjans del 19 aquesta gent s’estava formant als ateneus en cooperació. S’ho troben perquè no s’ho esperaven, tot i que al congrés de la CNT del maig del 36 ja s’ho ensumaven. Parlen que les empreses que no funcionen, poder-les col·lectivitzar.

Quins testimonis t’han remogut més?

En Jordi Viader, periodista i doctor en història, per exemple. El seu pare era el gerent de Letona i quan van col·lectivitzar l’empresa va passar a ser un obrer més. Viader diu que van ser els anys més feliços de la seva vida. O veure com en Joan Ullés s’emocionava parlant de les assemblees: “Et feies anarcosindicalista encara que no volguessis”, explicava. És una època, la del 36 al 39, en què es parla, sobretot de destrucció, però es va demostrar que va ser un període summament constructiu i humà. Els obrers van decidir que ells podien fer-se càrrec de les empreses i gestionar-les des de l’horitzontalitat, de forma assembleària. Una cosa que potser abans s’haguessin qüestionat; però en canvi ho van aconseguir.

Com s’acaba aquest període?

A partir dels fets de maig del 37, que visibilitzen la pugna entre col·lectivistes i anticol·lectivistes. Guanyen els segons. Això suposa que cada cop hi hagi més dificultats per les empreses col·lectivitzades. Cada cop hi ha més traves i hi ha un procés de debilitament, fins al gener del 39 quan les tropes franquistes arriben a Barcelona i reverteixen les col·lectivitzacions.

Has trobat interès del públic pel documental?

He fet moltes presentacions des del 2015. Potser quatre mensuals al principi. Hi ha un interès molt bèstia per conèixer aquesta part de la història que ens han silenciat intencionadament. Parla d’un període d’emancipació col·lectiva que és summament inspirador. Això va passar; qui et diu que no pot tornar a passar? Evidentment no crec que estiguem preparats. Els valors que tenien aquestes persones al 36 no tenen res a veure amb els que tenim ara. La gent havia crescut en aquests valors d’horitzontalitat cooperació i ajuda mútua. Tot i que ara hi ha grups on sí que es volen impulsar… el que et trobes majoritariament és competitivitat. És poc probable que pugui tornar a passar, tot i les dificultats econòmiques i com de malament ho passa molta gent a la feina.

L’has pogut passar per la TV també…

El documental es va passar a BTV, però TV3 em va dir que no tenia diners. Estan pagant 1500 euros per emetre. Però en aquest tema encara hi ha una pugna. La pugna entre PSUC i anarquistes encara hi és, jo la sento. TV3 va fer un documental sobre col·lectivitzacions, però molt light. Quan fas documentals més polititzats costa. Ara, tinc clar que prefereixo treballar per lliure i preservar la meva independència, amb les parts positives i negatives que això comporta.