El diari independent de Sant Andreu de Palomar

Firma

Ester Corbera i Hosta

Ester Corbera i Hosta ha publicat 20 notícies o articles a L'Exprés de Sant Andreu.

‘La meva biblioteca no existeix’

Opinió

Doncs, això, la meva biblioteca no existeix. O més ben dit, no tinc una biblioteca pròpia. Cert que per escriure cal tenir una cambra pròpia, però per llegir només cal tenir l’objecte i les ganes. Es pot llegir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. El llibre pot ser comprat, regalat, que algú te l’hagi deixat o bé un préstec de la biblioteca. Amb això vull dir que no tinc un espai físic on hi ha tots els llibres que he llegit. Recordo els que més m’han agradat, però no els tinc. Simplement, si els recordo significa que formen part de mi, que els he integrat i assimilat, que els guardo en un raconet del cor. I si no els recordo, vull pensar que van suposar una estona agradable mentre els llegia; a vegades no cal demanar-los res més.

Continua llegint

‘Llegeix, escolta i viu’

Opinió

Com és sabut per a tothom, una de les normes bàsiques d’una biblioteca és el silenci. Qui més qui menys n’és conscient i el respecta. Una altra cosa sabuda també és que a la biblioteca s’hi va a llegir. Tenim assumit doncs que a la biblioteca la gent llegeix, i en silenci. Llegir en silenci és un fet que tenim completament interioritzat. A casa tot sovint llegeixo a la meva butaca, a vegades som dos o tres al menjador i no ens interferim, cadascú està dins la seva “realitat paral·lela” tal com l’anomena Irene Vallejo en el seu meravellós assaig L’infinit dins d’un jonc. És un fet que de petita em sorprenia: no entenia com el meu pare podia estar-se tanta estona quiet i callat mirant el diari, que per a mi no era res més que uns fulls grans i plegats atapeïts de lletres diminutes i sense dibuixos. I la mestra ens va dir que quan fóssim més grans aprendríem a llegir per dins. Em va semblar màgic. Per això m’he identificat amb la sorpresa que va tenir Sant Agustí en veure el bisbe Ambrosi de Milà llegint en silenci, amb “conversa muda amb l’escriptor”, diu Irene Vallejo. I així ho relata el Sant: “Mentre llegeix […] els seus ulls transiten per les pàgines i la seva ment entén el que diuen, però la llengua calla”.

Continua llegint

‘Més enllà de les paraules’

Opinió

Aquests dies ens hem omplert la boca amb les expressions de Bon Nadal, Bones Festes, Bon Any. Al llarg de l’any diem sovint Feliç aniversari, Per molts anys, Enhorabona, T’estimo; i de tant en tant pronunciem els mots T’acompanyo en el sentiment, Tens el meu condol. Són frases normalitzades que ens van bé per comunicar-nos i per expressar un desig que entén qui el diu i qui el rep. Ens agraden perquè funcionen, són resultones, però és clar, per massa comunes ens poden semblar fredes, breus, que no apel·len del tot al sentiment que volem expressar. Em ve a la memòria l’escena de la pel·lícula El cartero y Pablo Neruda on el carter vol fer un poema d’amor a la seva estimada, contempla la lluna plena i en comptes d’escriure res dibuixa un cercle: vol anar més enllà de les paraules, però no se’n surt. Sovint m’he sentit igual que el carter, torbar mots per transmetre la felicitat, el goig a la vida i el dolor no és fàcil. Per això tenim la poesia: és com un xarop concentrat que amb poc diu molt, i el poc que diu, remou l’ànima.

Continua llegint

‘Viure la literatura’

Opinió

Donem per fet que la literatura és una acció individual: l’autor escriu l’obra en una cambra pròpia, reclòs en la seva intimitat i treballant només amb paraules. A l’altre extrem hi ha el lector, que ens l’imaginem llegint en una butaca amb la llum tènue del capvespre.

Continua llegint

‘Empatx’

Opinió

Durant el confinament per alguns de nosaltres els llibres van ser una eina de lleure i evasió. Vam rescatar lectures pendents i al mateix temps els escriptors van aprofitar per escriure, acabar obres encallades o començar-ne de noves. Així doncs, m’atreveixo a concloure que per a la literatura ha estat un temps bo, productiu. La pregunta que em formulo és: com afectarà la pandèmia en els textos? Si entenem la literatura com un reflex de la societat, és d’esperar que el bon escriptor sabrà fer de la realitat viscuda una ficció universal sobre l’angoixa, la por, la malaltia, l’esperança.

Continua llegint

‘Impacte’

Opinió

Hi ha llibres que impacten. Vull dir que sorprenen, captiven, emocionen i et canvien. Després d’haver-los llegit et condiciona la manera d’entendre el món, les persones, la vida. I no cal que siguin grans relats, no. Sovint amb poques pàgines n’hi ha prou. Com és el cas de Les gratituds, de Delphine de Vigan. D’ella ja n’havia llegit altres llibres i tots m’han agradat, tenen en comú aquest realisme que et fa venir ganes de fer-li l’eterna pregunta “i això és veritat?” Ella juga i li agrada confondre al lector, vegeu si no com titula una de les seves novel·les: Basat en una història real. Però de fet, que sigui realitat o no, tant se val, és la versemblança de les situacions i dels personatges el que em commou. Amb Les gratituds, supera la versemblança. Ara pels volts de Sant Joan, diria que és com si fos un gran petard d’aquells de palmera que explosiona, enlluerna, i les guspires cauen lentament i es dipositen i barregen amb els records de cadascú, amb la veritat de cada lector.

Continua llegint

‘Caputxetes’

Opinió

El conte de la Caputxeta Vermella tots el coneixem, forma part de l’imaginari popular i de la infància de cadascú. És difícil recordar com i quan ens el van explicar per primera vegada.

Continua llegint

‘Llegir un llibre?’

Opinió

Anant en bus em vaig fixar que entre els viatgers hi havia noia que llegia un llibre. Em va cridar l’atenció perquè semblava que era l’única. Dic semblava perquè només ella tenia un llibre (document amb plecs de paper enquadernats i amb lletra impresa) a les seves mans. Però és clar, a part dels viatgers que badàvem, altres miraven el mòbil i potser algun d’ells llegia en el mòbil o en una tauleta, entrem doncs en l’esfera del digital: es pot llegir amb altres objectes que no són llibres, com és el llibre electrònic. El concepte llibre se’ns distorsiona: si llegeixo Ana Karenina en un e-book, he llegit un “llibre”?

Continua llegint

‘”No era lluny ni difícil”, o potser sí’

Opinió

De professió, arquitecte d’estructures. Poeta de paraula concisa, Joan Margarit ens presentava la seva autobiografia amb el subtítol: Infància, adolescència i primera joventut. Si a través de la poesia es pot seguir la vida, amb la narració podem seguir els seus poemes. I contràriament als versos “No era lluny ni difícil“, ens descobreix que en la seva vida hi va haver de tot: guerra, mort, canvis constants de domicili (per tant de geografies, d’amistats), viure separat de la mare, viure lluny del pare. Res que fos fàcil. I ens ho explicava fa quatre dies, ja vell, quan tots aquests episodis li quedaven lluny, episodis que per a molts ens és història passada.

Continua llegint

‘Un clàssic’

Opinió

He començat l’any acabant la lectura d’un clàssic. Feia més de trenta anys que m’esperava a la prestatgeria, però ja se sap, cadascú té el seu moment, i en el cas de Dimonis de Dostoievski, ha calgut una pandèmia i el confinament de caps de setmana per trobar l’instant idoni: calien tardes llargues. No sóc de mirar quantes pàgines té, però sí que us puc dir que és gruixut i la lletra de cos petit. He alternat la lectura amb altres llibres més lleugers i d’aquesta manera si ja és prou llarg, encara el faig durar més. No es tracta de saber com acaba, sinó de com són els camins i revolts que van prenent els personatges.

Continua llegint

Vés a dalt