Azparren: “Portar les quatre franges no sempre ha sigut fàcil”

Navarrès de naixement i basc de sentiment, Mikel Azparren ja se sent un andreuenc més, després de vestir la quadribarrada i de dirigir la mateixa banqueta pocs anys després. De fet, ha sigut aquest passat divendres quan l’euskaldun ha signat la seva renovació per encetar el seu tercer any al Narcís Sala. Una nova temporada en què, de ben segur, la seva experiència personal i professional mai quedaran arraconades a una cantonada del túnel de vestidors. Al cap i a la fi, resulta innegable que Azparren destil·la empenta i una energia per mirar cap amunt.

 

Avui signa la renovació, però amb què es queda d’aquests darrers anys?
Amb els moments en què he vist gaudir a tothom. De fet, sé que aquest no és un club més en la meva carrera. Per mi és el meu club, la meva casa. Ara, mentre que les coses bones les visc intensament i m’omplen moltíssim, lamentablement no puc dir el contrari de les dolentes, ja que també em fan molt més mal i m’afecten molt més. En tot sempre hi ha una càrrega emocional important.

Un dels desitjos de l’afició és jugar amb la UE Sant Andreu al ‘FIFA’, li constava?
Tothom vol ascendir i aconseguir determinades metes. Enguany ens hem adonat que sí volem arribar als objectius, ho hem de fer de forma conscient. És a dir, gaudint del moment. El camí és tan important com el destí. Fer sentir orgullosa a la gent, no donar mai el braç a tòrcer… som el Sant Andreu i si perdem 2 a 0, toca remuntar. Només hem perdut un partit per una diferència de més d’un gol.

Vosaltres lluiteu en el vostre dia a dia, però en paral·lel també us trobeu que el futbol-espectacle està fent més petit al futbol de barri.
Sí, la globalització condueix al fet que qualsevol dia faran una lliga de Barça, Madrid, Bayern i Manchester. Afortunadament, del moviment popular que hi ha aquí a Sant Andreu i amb el que em sento molt identificat, cal destacar l’orgull per l’equip del poble. El segueixen. I si un any baixa de categoria, doncs la gent encara demostra més aquest orgull, independentment dels resultats, a condició que es doni tot al camp. Veure que encara hi ha persones que valoren això em fa ser optimista.

Sempre s’ha dit que la UE Sant Andreu és el tercer equip de Barcelona. Està d’acord?
Com em sento un més d’aquí, per mi som un poble i som el primer equip del poble, amb tot el respecte per la resta d’equips que puguin haver a Sant Andreu. És un club històric que s’ha hagut de buscar la vida per poder existir. Portar les quatre franges no sempre ha sigut fàcil. De fet, segons on viatgis actualment, fins i tot sembla que molestis, mentre que en paral·lel més equips s’han pujat al carro per portar-les. No em sembla malament, però si algú és històric i quadribarrat és el Sant Andreu.

Quin és el tret diferencial d’aquest club respecte a la resta?
Tot el que fa, la massa social que arrossega, la repercussió que té… sembla que sigui el club d’una capital de província. Però al cap i a la fi està dins d’un barri, d’un Districte, d’una ciutat… De fet és difícil de veure alguna cosa similar en cap altra ciutat. En el seu cas, però, no ha tingut suports d’Ajuntaments, institucions, premsa… El Sant Andreu s’ha buscat la vida per existir; per fer plantilles competitives i per portar l’afició de banda a banda. És el gran mèrit que tenim.

Tot i això, considera que els mitjans de comunicació només primen els aspectes relacionats amb la competició, en comptes d’enfocar el vessant social?
Potser els primers que l’hem de donar a conèixer som els del poble. Jo intento donar molta importància al que fem, però potser no té la sortida que ha de tenir. Al final, l’orgull de pertànyer a aquest equip no és només pels resultats, sinó per tenir convenis amb equips Special, per ajudar a aconseguir donants de sang o per cedir la sacada del partit a un jove refugiat, entre altres coses. Tota aquesta implicació és gran part de l’orgull d’aquest equip.

De quin equip era Mikel Azparren de petit?
No era gaire futboler pel que fa a seguir equips o ídols. Jo era del Txantrea, que era una filiació de l’Atlètic i sempre estàvem en guerra amb l’Osasuna. Érem l’únic equip que tenia nivell per plantar-li cara, tot i que normalment ens guanyaven perquè tenien tots els recursos. Era l’equip del meu barri, el qual ha passat anys molt difícils. De fet, sempre ha sigut d’un barri de treballadors i conscienciat políticament i socialment. Per això aquí em sento com a casa.

Una casa on rememorar també part del passat. Quin és el moment que mai oblidarà?
Debutar amb la Reial Societat a Primera Divisió potser va ser el moment més alt de la meva carrera. Si més no, també és cert que quan ho tens tan a prop i se t’escapa de les mans, potser és el moment en el qual et dones el cop més fort de realitat. De totes maneres, allò crec que em va servir per madurar en el món del futbol.

La seva vida sempre ha girat al voltant de la pilota.
He viscut una vida on he pogut escollir. Si un amic es queixa perquè fa tres torns a la fàbrica, no seré jo qui es queixi. Ara, sí que s’ha de reconèixer que m’he deixat coses pel camí relacionades amb l’afecte.

Emocions substituïdes per unes altres.
Sempre tindré el record de com es va viure l’eliminatòria amb l’Atlético de Madrid. De com al partit de tornada al Calderón no ens van fer una golejada, sinó que fins i tot vam tenir la pilota i ens vam posar pel davant. Viure allò, com tantes altres coses, et fa sentir l’orgull de pertànyer al que està passant. És la gent qui t’ho transmet amb paraules o amb la mirada. Des dels joves que més empenyen cantant tots els diumenges, com l’avi que ve amb el nét i t’explica que ell venia amb el seu pare quan era petit.